Miquel Iceta: “El PSC no serà diferent: serà catalanista, federalista i socialista”

Deia Einstein que no pots esperar resultats diferents si sempre fas el mateix. Vostè fa 30 anys que és a la direcció del partit. ¿Podem esperar que el PSC sigui diferent?

El PSC no serà diferent: serà un partit catalanista, federalista, no deixarà de ser el que ha sigut sempre. Ara bé, no sóc Pere Navarro i només aquest canvi ja serà molt gran perquè cadascú té el seu tarannà.

Però la societat ha canviat molt. ¿Encara valen eslògans de la por al PP, com el “ Si tú no vas, ellos vuelven”?

Aquest eslògan va obtenir el nostre millor resultat. Havíem fet el primer eslògan en què se citava l’adversari, “Felipe o Aznar, tu decideixes”, i va ser també un hit. Seran recordats molt temps, no? Sobretot pels adversaris.

¿“Fets i no paraules” no va ser una manera de dir a la societat que no sabien com comunicar-s’hi?

No. Presentàvem una persona i vam intentar definir-la. El president Montilla, probablement, ni paraules, ni discurs, ni relat. Ara bé, de fets, moltíssims, no? Volíem explicar com era i treure’n un valor positiu.

Quan Pere Navarro es va fer càrrec del partit, va dir que aspirava a un PSC on les decisions no les prenguessin tres o quatre persones. No va ser molt difícil imaginar que es referia a Montilla, Zaragoza i Iceta.

Potser és cert que el PSC durant massa temps havia tingut un nucli dirigent tancat en excés, i jo hi era, sí. Ens havien dit de tot, però la troica aquesta va funcionar uns anys. He viscut molt bé preparant plats que servien altres, però ara m’he sentit obligat a fer un pas endavant. Que consti que he treballat amb el Pere Navarro fins a l’últim dia. Perquè era el primer secretari del PSC. I això, al PSC, fins fa poc es respectava bastant i m’agradaria que tornés a ser respectat.

Vostè ha parlat d’abordar amb intel·ligència el procés sobiranista. ¿Vol dir no fer-se fotos brindant amb la delegada del govern central, el PP o C’s?

Si hem de triar bàndol, mai serem al costat de la dreta espanyola més espanyolista i rància de la història d’aquest país. Però si els volem convèncer que cal una reforma constitucional, hi haurem de parlar. Jo ho faré. No m’acomplexen les fotos.

Les classes mitjanes estan precaritzades, retallades o aturades. Fills més ben preparats que els seus pares han de marxar. Quin missatge tenen per a ells?

Una idea molt bàsica: l’economia s’ha de posar al servei de la gent, i això implica regular els mercats. La socialdemocràcia va quedar molt empeltada de la idea que el creixement econòmic, per ell mateix, produïa justícia social perquè produïa ocupació i ingressos fiscals. Hi va haver una certa fascinació per l’èxit aparent del neoliberalisme. I a la gent que veu ofertes a la nostra esquerra l’hem d’advertir que hi ha gent que és bona per queixar-se i gent que és bona per canviar les coses. L’Ernest Lluch, amb una firma, va ficar sis milions i mig de persones al sistema públic de salut. A Espanya, la fita de l’estat del benestar l’han assolit els socialistes pràcticament en solitari. Passa que la crisi i la incapacitat de fer-hi front han desdibuixat les diferències amb els adversaris.

I la gent buscarà algú que digui que pot fer la diferència: Podem, Guanyem Barcelona...

Jo respecto tothom, però ja veurem si poden i si guanyen. I si poden i guanyen, ja veurem què fan. Acaben de sorgir, tenen simpaties i tothom diu que el PSC està molt malament, però és el tercer partit de Catalunya estant molt malament.

Home, han perdut la presidència de la Generalitat, l’Ajuntament de Barcelona, el de Girona...

A tots aquests partits que ara surten ja els agradaria tenir el nivell de responsabilitat institucional del PSC avui. Com allò de Mark Twain: “Les notícies sobre la meva defunció són un xic prematures”. Però és veritat, el PSC ha perdut credibilitat i ha de recuperar-la.

Fins i tot des d’ERC es reivindica el maragallisme.

Gairebé els ho agraeixo. Ara bé, fluixa memòria, perquè el van combatre a peu i a cavall.

¿Aquests no van ser vostès, des de dins del partit?

No, no, jo crec que no.

Fins i tot Ernest Maragall es presenta a les europees per un altre partit...

Ha fet una cosa que em sembla molt lloable. Però repeteixo, jo hi era quan es feien campanyes ferotges contra el Pasqual Maragall, i qui el va fer president va ser el PSC...

El van anar a buscar perquè van veure que era l’única manera de derrotar Convergència.

Sí, sí, però el vam anar a buscar nosaltres, eh? No Convergència, no Esquerra. Va ser l’alcalde del PSC i el president del PSC. Que després ell o gent del seu entorn considerin que el PSC s’ha desviat del que ell hauria volgut, no dic que no i no ho discutiré, i menys amb una persona com ell que estimo tant. Però alcalde dels Jocs i president de l’Estatut ho va ser amb candidatura socialista.

I què passa amb Tura, Geli, Castells, Nadal...?

Hi he parlat. I els he dit que m’agradaria comptar amb tothom. I quan anuncio que votarem la llei de consultes em diuen: “Això no ho dèieu abans”. Doncs sí, ho hem dit sempre. Volem una consulta. Sense consulta no hi ha solució estable al conflicte de Catalunya amb la resta d’Espanya. Però el camí que han decidit alguns no ens hi porta, i la pregunta és un disbarat i no va enlloc. Nosaltres treballem en una reforma constitucional i hem convençut en gran mesura el PSOE que aquest és el camí. N’hi hauria prou? No, perquè sense el PP no podem fer la reforma.

Ni tampoc sense els dos o tres milions de catalans que veuen aquestes reformes superades.

Però, ¿vostè creu que amb una reforma constitucional que acceptés la plurinacionalitat de l’Estat, un pacte fiscal federal, el blindatge de les competències de llengua i cultura... la gent que es va manifestar els 11-S hi votaria en contra?

Això és la tercera via.

No, la primera; l’única, fins i tot.

La independència no és una via?

Encara ningú m’ha explicat com ho aconseguirà. Fins i tot la independència requereix un acord. M’estimo més buscar un acord per seguir mantenint una relació amb Espanya. I la via iniciada, ho sap tothom, ens porta a eleccions anticipades o plebiscitàries. Doncs jo no em resigno, vull una consulta i hi ha maneres d’aconseguir-la.

¿Una consulta per preguntar per la independència?

Al final sí. A veure, fins i tot els més recalcitrants saben que si una majoria de catalans no vol seguir vinculada a Espanya finalment ho aconseguirà, perquè no hi ha manera de mantenir un poble en una situació que no comparteix. Per això dic: no neguem el problema. Si no hi ha solucions, al final només queda la independència. Però abans m’agradaria assajar la via de seguir junts. Saben que és insostenible que una de les comunitats que més aporta se senti maltractada. Quina solució trobarem? No ho sé. A Espanya li convé trobar-ne una. I aquí, que ens expliquin com arribem a la independència. Perquè els que no la volem estarem obligats a participar-hi?

¿I els que no volen ser espanyols estan obligats a continuar així?

No, però han de buscar el seu camí i demostrar que és factible.

L’estan buscant.

Nosaltres també. En això estem igual. Però el que vull dir és que fora de la negociació i del pacte no hi ha solució ni per a una cosa ni per a l’altra.

El president Mas ha ofert d’incorporar la proposta espanyola a la consulta.

Sí, però ja sap que la seva pregunta no es farà. ¿No veu vostè que està preocupat? La pregunta és doble, cosa que ja grinyola una mica. La primera pregunta no és clara. Un estat pot ser Texas o Baviera. A la segona només hi pots respondre si respons “sí” a la primera. Això és una enquesta, no un referèndum. Una llei de consultes no referendàries no pot sustentar una pregunta que és pròpia d’un referèndum. I quan dic això, hi ha gent que em mira amb cara de trist i diu: “Potser té raó”. No m’agradaria una frustració brutal el 9 de novembre. Fixar unilateralment una data si no tens poder per fer-la complir et pot deixar desairat.

Joan Ignasi Elena pregunta per què li reclama a ell l’escó i no els hi reclama a Daniel Fernández o a Montserrat Capdevila, imputats en casos de corrupció i de tràfic d’influències.

Perquè crec que són innocents i perquè la imputació es va crear per protegir el dret de la persona investigada. A ell l’hi reclamo perquè va anar a unes llistes del PSC i ara se’n vol anar del PSC. Permeti’m que en seguim parlant ell i jo.

¿Compta amb Antonio Balmón com a secretari d’acció política?

No n’hem parlat, però jo compto amb l’Antonio Balmón. Ell va cometre un dia un error molt gran quan va dir: “Al PSC no hi cap tothom”. Però hi compto segur, és un referent polític i institucional molt important i ho serà força temps. Seria bastant absurd pensar en una composició sense ell. Serà a l’executiva? No necessàriament. A part, som amics.

I amb els crítics?

És que... quants anys li he portat jo la maleta al Quim Nadal, quan ell era president del grup i jo el seu portaveu? Ara bé, això vol dir que estem d’acord? No sempre. Però vol dir que podríem treballar junts? Crec que sí. I després, la Marina Geli em diu que hi ha socialistes que s’han anat distanciant. Des del PSC volem recuperar-los: té raó.

¿El seu objectiu és deixar-li el partit endreçat a Núria Parlon?

Només li faltaria a la Núria Parlon que jo la designés com a successora. L’estimo tant que no li vull mal. Sí, haurà de ser gent de la generació de la Núria Parlon qui prengui el relleu, però no s’haurà d’esperar per tenir un paper rellevant, perquè el tindrà a partir del dia 19. La Núria té una gran personalitat i les decisions les pren ella. Potser algú va pensar que podia utilitzar-la. Penso, i l’hi he dit, que va despertar una esperança, sobretot entre els més joves i els que volen més canvis. El que representen la Núria i la seva generació, i remarco les dues coses, mentre jo tingui alguna cosa a dir en el PSC no es perdrà.

¿Seria una bona primera secretària del PSC?

En un altre moment, sí. Cremar tota la fusta en aquest primer foc era un error. No és fàcil agafar el PSC en aquesta situació. I és molt lleig el que diré ara: potser que ja s’acabi de cremar algú que ja ho està bastant que no pas algú que pot fer els canvis que el PSC necessita.