Miquel Roca: lliçons d'un nostàlgic del consens

Barcelona"Em diran que soc un nostàlgic del consens. Ho soc, ho he estat i fa l’efecte que ho seguiré sent. No té sentit dissimular". Cap al final de la seva conferència, l’advocat i expolític Miquel Roca fa aquesta confessió davant d’un auditori que està a punt d’esclatar en aplaudiments. Acabem d’assistir a la segona edició de la Conferència Jaume Vicens Vives, amb la qual el Cercle d’Economia recorda aquella mítica trobada de 1958 en què l’historiador i teòric del catalanisme va parlar dels “capitans de la indústria” i, d’alguna manera, va significar la gènesi del Cercle mateix. I si l’any passat el físic Lluís Torner va dibuixar la Catalunya del futur, aquest any s’ha volgut reivindicar una determinada manera de fer política i d’entendre la democràcia en la figura d’un dels pares de la Constitució.

Com ja va passar fa uns dies amb Angela Merkel, a primera fila hi havia Jordi Pujol i també altres figures d’aquella Convergència bifront (pujolistes i roquistes) com Xavier Trias o Lluís Recoder. De polítics en actiu pocs, si de cas Jaume Giró (Junts) o Antoni Balmón (PSC) al costat de l’expresident José Montilla.

La tesi de Roca és que, tot i els canvis radicals que han transformat el país d’ençà de 1958, els problemes que citava Vicens Vives són en essència els mateixos: la preservació de la identitat, la necessitat de lideratges, l’adaptació al canvi econòmic i la lluita contra la desigualtat. En realitat, Roca descriu el programa de la Convergència d’inspiració socialcristiana on ell va militar i que avui, un cop desapareguda, sobreviu com un esperit i una forma de fer que no acaba de trobar un encaix còmode en cap dels partits actuals.

Finançament singular

“Catalunya és un fet de llibertat”, proclama posant l’èmfasi en la necessitat del respecte a la diferència, el pacte i la voluntat d’acord per donar resposta a una realitat plural i diversa. I aquí llança un avís per a navegants (independentistes): “Sí a més autogovern, sí a més finançament, sí a més respecte per a Catalunya, però mai una ambició legítima pot castigar el benestar de la gent”. La idea és clara: mai es poden defensar unes idees si és en detriment de l’economia. Precisament, la defensa que fa Roca del finançament singular per a Catalunya és l’única punta que lliga directament el seu discurs amb l’actualitat. "Cal defensar la singularitat del finançament, que és plenament constitucional, perquè cadascú té dret a la seva singularitat". Aquí Roca exhibeix el pragmatisme murri d’aquell que va ser en l’origen del “cafè per a tothom” i defensa que s’ha de combinar la bilateralitat amb la multilateralitat.

El segon apunt que fa referència a l’actualitat és quan Roca recorda la figura d’Isak Andik i el posa com a exemple de lideratge empresarial. “Res justifica la indiferència i encara menys el menyspreu” cap a la cosa pública, manté, fins i tot per fer la “feina ingrata d’anar a contracorrent”.

A l’hora de les receptes, Roca no se surt del guió: demana fugir de la polarització i del tot o res, “que molt sovint acaba en res” i es mostra molt crític amb el populisme, que identifica clarament amb les postures antiimmigració i que considera un perill per a la convivència social. També recomana respecte institucional i acaba amb un darrer advertiment als que poden tenir la temptació de patrimonialitzar el concepte de Catalunya des de posicions maximalistes: “En democràcia cada força representa els que l’han votat, a ningú més. No es pot imposar allò que els ciutadans han rebutjat”. Per tant, només queda un camí transitable cap al progrés i que, en boca de Roca, és una paraula feta carn i feta persona: pacte.