Miquel Iceta: “Això va de debò, seria irresponsable desaprofitar l'oportunitat”

BarcelonaEl primer secretari del PSC, Miquel Iceta, exposa en una entrevista a l’ARA les seves expectatives respecte a la taula de diàleg que es reunirà la setmana que ve i també què proposa per resoldre el conflicte.

Què podem esperar de la taula de negociació? Ja hi ha data.

Hem de celebrar que hi hagi taula i s’obri pas al diàleg. De la primera reunió no n’espero gran cosa, tampoc m’agradaria que entre tots plegats aixequéssim una expectativa que després ens portés a una frustració. En la primera reunió les dues parts han d’explicar el seu plantejament i acordar una metodologia de treball. Si es produís només això, jo ja estaria molt content. Des del 2012 fins al 2020 no hi ha hagut una interlocució o un diàleg real entre governs. També espero que es vagi treballant en paral·lel a la Comissió Bilateral i que anem resolent algun dels problemes pendents.

Hi ha d’haver un mediador?

Jo crec que no. En primer lloc, aquesta taula es constitueix perquè hi ha hagut un acord entre el PSOE i ERC. Intentar posar-hi més condicions, més requeriments, més impediments d’entrada seria un gravíssim error. Ara, és veritat. Una taula de negociació no funciona per si sola o no funciona només quan es troba, sinó que ha de tenir un mecanisme de poder repartir feina, encarregar papers i encarregar a gent que faci un esforç d’aproximació.

Aquí el que es parla és d’un taquígraf de la negociació.

No és un moment ni de mediadors ni de relators ni de notaris. És un moment de creació de confiança i, per tant, segurament com més directa i menys intermediada millor. I és un moment també d’explicació de l’opinió pública, perquè al final tot el que s’està fent té un destinatari, que és la ciutadania catalana i el conjunt de la ciutadania espanyola.

Mentrestant el País Basc amplia el control de les seves bases fiscals...

Sí, els bascos... Sempre tens la sensació que s’ho enduran tot i que no quedarà res per als altres. Al País Basc estan fent un procés molt intel·ligent de negociació i d’aprofitar el seu pes a la política espanyola per tenir uns guanys per a la seva comunitat. Són sis els diputats del PNB i els fan jugar a preu d’or. I en canvi nosaltres en tenim molts més i no sembla que siguem capaços d’organitzar el joc per fer valer el nostre pes o la nostra influència potencial.

¿A les portes d’unes eleccions, la reunió és purament una foto?

Jo espero que no. Ara bé, la part catalana encara no va prou ajustada, perquè hi ha qui vol començar la negociació pels punts en els quals la distància és abismal i, per tant, es corre el risc d’acabar abans de començar. I en canvi hi ha una aproximació més pragmàtica per part d’ERC que jo comparteixo molt més que l’altra [de JxCat].

Però ERC i JxCat comparteixen amnistia i autodeterminació.

Ells dos sí, el que passa és que saben que si això és el plantejament inicial i no sortim d’aquí quedarem clavats o bloquejats per sempre més. Esperant el gran dia renunciem al dia a dia. No pot ser. No ens ho podem permetre. Des del 2012 ençà no hem guanyat un sol partit. Hem d’acceptar l’aproximació més pragmàtica que ens permeti avançar. Això no vol dir renunciar als objectius de cadascú. Desaprofitar [la situació] seria temerari i irresponsable.

L’amnistia seria útil?

No és practicable des del meu punt de vista, i ho dic amb tot el respecte per totes les posicions. L’amnistia és una figura en un moment de canvi de règim. No es donen les circumstàncies com per dir que la solució és una amnistia. Ara, ¿això vol dir que no hi ha d’haver manera d’alleugerir el pes sobre persones concretes de la judicialització que hem parlat del Procés? No, hi ha diversos camins oberts. Hi ha el camí de les mesures de gràcia, els indults que per exemple Oriol Junqueras ja va dir que se’l fiquin on els càpiga. Hi ha la mateixa política penitenciària i la reforma del Codi Penal.

A la taula de diàleg, ¿estan pensant en una reforma de l’Estatut?

Aquesta seria una fórmula. Ara bé, necessitem una majoria de dos terços del Parlament que es posi d’acord amb una determinada reforma. No la tenim i demà passat tampoc. No vull dir que hi haguem de renunciar. De fet, a mi m’agradaria una reforma combinada en paral·lel de l’Estatut i de la Constitució, perquè no ens pugui tornar a passar que un Tribunal Constitucional ens digui que hem intentat a través d’una reforma estatutària fer una reforma constitucional. Això ara aquest any no és possible, però avancem en altres terrenys. També és veritat que hi ha una dreta que està radicalment oposada a qualsevol reforma i a qualsevol mesura que d’alguna manera condueixi al conflicte o el recondueixi.

Vist on som, ¿el PSC hauria d’haver donat suport al pacte fiscal?

Vam donar suport parcialment al pacte fiscal. Es va fer una comissió al Parlament de Catalunya que va establir unes resolucions i en un 80% nosaltres vam estar d’acord amb el que es va aprovar i en un 20% no, i per tant hauríem de veure concretament quin model. Però per exemple, el PSC és radicalment favorable a la figura del consorci tributari, que es va incorporar a l’Estatut. Catalunya mai ha plantejat des del 2010 la creació del consorci tributari perquè consideren que és un mecanisme federal i no d’independència. Si arribo a president serà un dels forats on posaré la banya.

El 2019 vostè va dir en una entrevista al diari Berria que si el 65% dels catalans volen la independència, la democràcia ha de trobar un mecanisme per habilitar-la.

És obvi, la democràcia sempre ha de trobar mecanismes per resoldre conflictes. Però fer un referèndum quan tens la societat dividida al 50% és un error. Seria perpetuar una divisió entre una Catalunya guanyadora i una perdedora. Has d’esperar a tenir un consens molt ampli al voltant de la secessió. I si es dona, llavors ja veurem com ho fem. Per a una ruptura d’aquestes característiques, necessites una majoria molt clara i sostinguda en el temps que en aquests moments no es produeix. Llavors hi ha qui pot dir: esperem que hi hagi aquesta majoria. I jo dic: tothom pot esperar el que vulgui però i mentrestant? Hi estem instal·lats, en aquest mentrestant.

¿En el mentrestant el més civilitzat no seria fer una llei de claredat?

Miri, sí i no. Allà es va fer una cosa interessant i intel·ligent que va ser una resolució del Tribunal Suprem del Canadà que va establir uns principis i eren uns principis que tothom podia més o menys compartir. Però en el moment que el govern canadenc va decidir traduir aquests principis en una llei, que és la llei de claredat, els independentistes hi van estar en contra i no l’han acceptat. Des que s’ha fet la llei de claredat al Canadà ja no hi ha hagut referèndums. I pel que sembla en el temps que podem preveure no n’hi haurà. Cada país ha de trobar el seu camí. No repetim errors i no pensem que sense majories àmplies és possible avançar, no pensem que sense diàleg trobarem cap solució.

¿Quan sent algunes declaracions del senyor Lambán no li ve de gust fer-se independentista?

No.

Segur? Ni Lambán?

No. A vegades em pot fer més o menys ràbia, però respecto les idees de tothom. Ara bé, sintonitzo molt més amb Francina Armengol o amb Ximo Puig que amb Javier Lambán. Ell probablement trobarà més afinitats amb altres dirigents socialistes que amb mi. Això no ens ha d’impedir mai ni respectar-nos mútuament ni ser capaços de dialogar i de discutir per trobar solucions que no deixen de ser sempre el camí del mig.