40 minuts de vidre a la presó de Soto del Real

Madrid / / BarcelonaS’enfila al vagó tota sola, però ningú l’ajuda, perquè no porta el nadó en un cotxet, sinó a coll, amb un d’aquests transportadors de roba. És una dona d’aspecte romànic: prima, de cara ovalada i ulls grossos i ametllats. Quan es recull els cabells ho fa amb un gest pràctic i descuidat, però alhora molt íntim, que endevines que deu fer des de l’adolescència. En contrast, duu unes botes altes de taló, d’aspecte contemporani, que la fan trepitjar amb determinació. En cap moment es relaxa, però en cap moment s’atabala. Busca el seu lloc, s’asseu i es descorda els botons de la brusa. I el nen, que és rossenc i polit com si l’haguessin tret d’un pessebre, se li amorra al pit. Tots dos, llavors sí, s’abstreuen del voltant. La dona es diu Txell Bonet, és periodista, i va a veure el seu home, Jordi Cuixart, president d’Òmnium Cultural, que és a la presó de Soto del Real des del 18 d’octubre. “El nen ho sap perfectament, que va a veure el seu pare”, em diu. Al nen li van posar Amat.

“Avui tindrem 40 minuts de vidre”, m’explica. Perquè ja fa servir l’argot carcerari (tampoc diu “Soto del Real”, sinó “Soto”, només). “Tinc dos vis-à-vis al mes. Un d’íntim i un de familiar. Avui, al vidre hi podrem entrar quatre, perquè el nen compta com una persona. Vindran dos amics que encara no l’han vist. Al nostre mòdul no pots entrar-hi cap càmera de fer fotos, o sigui que no ens podem fer fotos tots tres. El vidre està molt brut. Els primers dies hi posàvem les mans, hi fèiem petons...” Però s’interromp, perquè el nen, que juga amb un raspall de dents, es queixa. “Se li ha de canviar el bolquer”, m’explica. Abaixa les dues tauletes dels respatllers i, en un moment, ho fa. Tres hores.

Em sorprèn la grandiositat d’Atocha. Dins de l’estació hi ha palmeres tropicals i un aquari. En una paret, tot de plaques dels successius inauguradors. El rei Joan Carles, Francisco Álvarez Cascos... A fora ja ens espera el taxista. “Podria anar en transport públic per agafar l’autobús que va a Soto (el taxi val 100 euros anar i tornar) però llavors perdria molt temps, perquè has de travessar la ciutat i el nen no aguanta. Els que van a Estremera, en canvi, poden baixar a Guadalajara”.

“El primer dia que vaig venir hi havia tanta boira... -em diu, mentre es mira la pluja de Madrid-. Quan hi ha boira no els deixen sortir al pati, perquè les càmeres no els detecten. Ara passarem per Guadalix, sabeu? La casa de Gran Hermano. La veritat és que no em fixo gaire en el paisatge. Señor Edgar, ¿para volver ya tiene en cuenta que hay la cabalgata, verdad? ” I l’home, li contesta, només: “ A ver si dejan pronto libre al señor Jordi ”. Al vidre del cotxe hi ha un cartell amb una bandera de Colòmbia, que diu: “ Dame Dios mano firme, frente alta para llegar a destino sin causar mal a nadie ”. La Txell, alhora que li dona aigua al nen, mig neguitós, m’explica: “El señor Edgar ens dona suport”. I ell se la mira amb ulls gairebé devots: “ Yo no deseo la cárcel para quien no ha hecho mal ”.

Ens aturem a dinar en un restaurant que es diu Miratoros (un lloc que li han dit que és senzill, que és el que ella vol) i mengem, en mitja hora, un potaje. A la tele expliquen que Oriol Junqueras no sortirà de la presó i que un presumpte assassí espera judici (en aquest ordre). Sortim cap a la presó. “Pensa que quan et vegi s’emocionarà, eh?”, li adverteix la Txell a l’amiga que ens acompanya. “Jo sempre li estic dient que es posi bé el telefonillo, que li cau...” L’amiga mou el cap: “40 minuts és tan poc...” Però la Txell contesta: “Ell controla molt bé el temps”.

La presó és en un descampat envoltat de prats on pasturen les vaques. La Txell abriga el nen i li posa una gorra que simula ser el cap d’un osset, amb les dues orelletes: “Aquesta és la gorra que li agrada al papa!” I el nen balbuceja: “Ba, ba...” “ Pásese el dedo por la frente ”, li diu un funcionari a l’amic de la Txell, quan l’ha d’identificar. I explica: “ Es para que el dedo coja grasa, que si no la huella no se copia ”. I llavors, ja entren. Soroll de forrellat. Entretinc l’espera llegint tot de cartells fets a mà. “ Peculio. Para realizar los ingresos es IMPRESCINDIBLE la identificación ”. Una dona gran ranqueja cap a la taquilla: “ ¡Quisiera entrarle a mi hijo un detallito de Navidad y no me dejan! ” La Txell m’ha dit, tot dinant, que el seu home li va dir, abans de festes: “No t’amoïnis pel Nadal, que a la presó no hi ha Nadal”, però que després li va confessar que el 24 a la nit tots els presos estaven molt deprimits. 40 minuts.

Surten. “Ei! El papa t’ha cantat la cançó del tractor, eh?”, xiuxiueja la Txell. I jo m’imagino el Jordi Cuixart, a qui tots hem vist per la televisió, dissolent aquella manifestació per la qual l’acusen de “tumultuari”, cantant-li una cançó al fill a través d’un telèfon. Al darrere d’ella surten els dos amics, commoguts i capcots. Una adolescent amb malles parla per telèfon, mentre la seva filla, d’uns dos anys, menja patates fregides. “ Ya yo llegué aquí! Y la abuela no le ha conocido ”, fa. Me la imagino sola. Sola aquesta nit, sola demà, sola l’endemà.

Sortim al carrer (ara plou molt) i busquem el señor Edgar. “ Pues vamos para Atocha ”. La Txell lliga el nen a la cadireta, però ara plora perquè està molt cansat. La mare el consola com pot i s’interromp perquè la truca l’actor Sergi López, que ha decidit fer un vídeo, en francès, demanant la llibertat del seu home i la resta de presos polítics. “Què? Com l’heu vist?”, pregunta l’amic. “El cabell el porta diferent, eh?”, contesta l’amiga. “Se’l talla ell!”, respon la Txell. I com que el nen continua plorant li ensenya un vídeo familiar: tots tres a la platja, amb una naturalitat i una alegria salvatge, quan res els amenaçava. “No li deixo veure cap vídeo, però aquest sí”.

Quan arribem a l’estació és un quart de set de la tarda. Pugem corrents al tren, perquè el nen, mort de gana i de son, pugui mamar. La tornada és més trista. “Quan no sabíem si havia de sortir vaig dir: «No ens posem el vis-à-vis abans d’hora pensant que sortiràs, per si de cas no surts»”. Me la miro. Jo ho hauria fet al revés? La veig fer trucades de feina amb el nen al pit, sola com la dona d’abans. La sento preparar la secció que fa a iCat, la ràdio pública de Catalunya. Recolza el cap al vidre i es toca els llavis sense adonar-se’n. “Quan vaig anar a Brussel·les -mormola (es refereix a la manifestació a favor dels presos polítics)-, vaig anar a un restaurant on hi havia un carro de pastissos. Uns pastissos tan ben fets...! I vaig pensar: quan el Jordi surti de la presó, el món li semblarà tan bonic...” Tanca els ulls un moment. Li queden tres hores de viatge per arribar a Sants, agafar un taxi i posar el nen a dormir. Dormir. Esperar la trucada de cinc minuts de l’endemà.