De la Minoria Catalana al Grup Parlamentari Català, 40 anys de peix al cove al Congrés

MadridCatalanisme era sinònim de pacte i peticions assumibles. I la trajectòria del Grup Parlamentari Català del 1977 al final del seu camí, ahir mateix, tenia molt (o tot) a veure amb l’acord amb els partits estatals. La suma dels mals resultats de CDC i l’entrada del procés català en la unilateralitat han complicat massa la seva continuïtat. A Madrid, el PDC s’haurà de refundar des del grup mixt i, si mai torna a concórrer a unes espanyoles i recupera el grup, segurament res podrà ser com abans. El Grup Parlamentari Català (un nom criticat per Ciutadans ja que entén que s’apropia del país) va ser creat poc després del 1977 com a Minoria Catalana. En un primer moment, bascos i catalans compartien grup, però el primer reglament del Congrés va facilitar crear un grup que liderava Jordi Pujol, que s’havia presentat amb la coalició Pacte Democràtic i havia obtingut 11 escons. Anys després, ja com a CiU, el nom es canviaria perquè, si bé a les Corts els nacionalistes eren minoria, no tenien vocació de ser-ho a Catalunya. El mateix faria el PNB.

El grup va ser protagonista dels Pactes de la Moncloa per modernitzar el model econòmic, de la ponència de redacció de la Constitució (els representava Miquel Roca), de la resposta al cop del 23-F i de la redacció i aprovació de les grans lleis de nova planta que deixaven enrere la legislació franquista. Després vindria el paper actiu i sempre lleial (malgrat desencontres com la Loapa o el referèndum de l’OTAN) amb el govern del PSOE en la integració europea i l’habilitat per treure suc de ser l’únic grup català a Madrid fent-se valer davant empresaris i entitats del país.

L’any 1993 Miquel Roca entona, en el seu ocàs, l’“Ara decidirem”i pacta amb un González també de sortida. El 1996 es fa l’acord del Majestic i Aznar és president. Sense que calgués, el 2000 CiU vota de nou el PP i li fa costat fins al 2003 en assumptes com el Pla Hidrològic Nacional o la llei de partits. Paga penyora i dels 15 escons de Xavier Trias passa als 10 de Josep A. Duran i Lleida. Són anys de negociar l’Estatut, competir amb ERC i fer acords amb el PSOE, com les primeres retallades. El 2011, el millor resultat: 16 escons que s’estimben amb el mur del PP. El trencament amb Unió, el fracàs de la tercera via i la puixança d’ERC deixa CDC dèbil. El 20-D primer i el 26-J després, Homs encadena els pitjors resultats a les generals. El grup català i el que va representar ja és història.