En aquests moments, en què el finançament autonòmic està present en el debat públic, voldríem assenyalar quins serien els aspectes que com a mínim, i entre d’altres, s’haurien de considerar en la necessària reforma del model.
Inscriu-te a la newsletter Política
Una mirada a les bambolines del poder
Inscriu-t’hi
En primer lloc, cal revisar el volum global de recursos que està en mans de les autonomies, que és clarament insuficient després de quinze anys de no actualitzar-se el model. S’ha produït un fort augment de les necessitats de despesa autonòmiques, que no han pogut ser ateses degudament.
En segon lloc, cal millorar el grau d’autonomia tributària dels governs autonòmics, és a dir, la seva capacitat per prendre decisions sobre d’on venen els seus ingressos. En aquest àmbit el marge de millora és encara molt ampli si es compara amb el que tenen països com ara els EUA, el Canadà o Suïssa. Actualment, les autonomies només poden prendre decisions sobre tributs que els aporten la meitat dels ingressos del sistema de finançament i, si només es tenen en compte els tributs que gestionen, el percentatge cau al 10%. Els seus recursos són encara massa dependents de les decisions que pren el govern central.
Es podria augmentar l’autonomia tributària ampliant l’actual percentatge de cessió de l’IRPF o cedint-lo totalment, cedint parcialment l’impost de societats, eixamplant el marge de capacitat normativa sobre algunes figures tributàries –principalment l’IRPF– i buscant els mecanismes que permetin als governs autonòmics participar de manera efectiva en la gestió dels tributs.
I, en tercer lloc, s’ha d’aconseguir que la distribució dels recursos que porta el model de finançament sigui justa i equitativa, i que no proporcioni els resultats erràtics i poc justificables que es donen actualment. En cap cas, un cop han actuat els mecanismes d’anivellament, es pot passar d’estar per sobre de la mitjana en capacitat tributària a estar per sota en recursos totals o a l’inrevés. I en cap cas es pot alterar l’ordre. Per exemple, Catalunya, que és la tercera per la seva capacitat tributària, acaba sent la desena en recursos totals. El model actual va fer un pas molt important en el compliment del principi d’equitat amb la configuració del Fons de Garantia de Serveis Públics Fonamentals, però els seus efectes queden distorsionats pels fons d’ajust.
L'exemple del Canadà i Suïssa
En aquest sentit, caldria assegurar que el mecanisme d’anivellament aconsegueixi reduir les diferències inicials en la capacitat tributària de les autonomies, però sense reduir-les del tot i sense alterar-ne l’ordre, tal com fa el Fons de Garantia. Per aconseguir-ho caldria eliminar els fons d’ajust. Tanmateix, convindria replantejar el grau d’anivellament, que podria ser més baix, la qual cosa ens aproparia, per exemple, a les províncies del Canadà i els cantons suïssos.
Els canvis que proposem segurament no serien acceptats de la mateixa manera per totes les autonomies, ja que les aspiracions d’autogovern són manifestament diferents. Els anhels de Catalunya per assolir més autogovern són molt diferents dels de la resta. Es tractaria, doncs, d’avançar cap a un reconeixement d’aquestes diferències i que això quedés reflectit en la introducció de certes especificitats en el finançament de Catalunya.
Professores d'hisenda pública a la UB i l'IEB.
![L'investigador de Fedea, Ángel de la Fuente, en una imatge d'arxiu.](data:image/svg+xml,%3Csvg xmlns="http://www.w3.org/2000/svg" viewBox="0 0 4000 2667"%3E%3C/svg%3E)
![Reunió del Consell de Política Fiscal i Financera, el juliol del 2022.](data:image/svg+xml,%3Csvg xmlns="http://www.w3.org/2000/svg" viewBox="0 0 16 9"%3E%3C/svg%3E)
