BARCELONAQuan parlem d'economia, la mida dels estats sí que és important. I no pas en benefici dels més grans: els estats petits tenen més potencial de creixement econòmic que els que superen els 10 milions d'habitants. Aquesta és la principal conclusió de l'estudi Dimensió dels estats i comportament econòmic a la Unió Europea , que han fet per a la Fundació Josep Irla -vinculada a ERC- els economistes Albert Castellanos, professor d'economia aplicada de la UPF i dirigent d'ERC; Elisenda Paluzie, degana de la facultat d'economia de la UB, i Daniel Tirado, professor d'història i institucions econòmiques de la Universitat de València. Els autors van presentar-lo ahir a Barcelona en el marc de la jornada internacional de la Fundació Josep Irla amb el Centre Maurits Coppieters -fundació de l'Aliança Lliure Europea-, sota el títol Nacions mitjanes, crisis petites .
El treball analitza la relació entre la mida dels estats de l'Europa dels 27 i el comportament macroeconòmic durant el període 2002-2010. I se n'extreu que els petits van mantenir les taxes anuals de creixement del PIB per càpita per damunt de la mitjana dels estats grans, amb una diferència sostinguda al voltant del 0,5%. Si bé és cert que "davant la crisi, els estats petits tenen una contracció més brusca", segons Tirado, no ho és menys que s'estan recuperant a més velocitat.
Últimament és habitual l'argument de la necessitat vital de la internacionalització de l'economia. També en aquest cas, segons els experts, són evidents els avantatges d'economies de menys dimensió. L'explicació és simple: els països petits esgoten aviat el mercat interior, cosa que els obliga a ser més oberts al món i els dóna més potencial de creixement, va subratllar Tirado.
La configuració dels estats
El cert és que, com va apuntar el catedràtic de teoria econòmica de la UB Joan Tugores -que va participar en la jornada amb la conferència Fonamentar amb solidesa la recuperació -, els canvis a què obliga la greu situació financera no són només conjunturals, sinó d'"abast històric". I la mida dels estats serà a la taula de debat. Els experts no perden de vista, com va recordar Paluzie, que, al capdavall, la mida dels països no és una qüestió predeterminada, sinó que és el resultat de les relacions econòmiques i els incentius que se'n deriven. De fet, mentre que el 1945 hi havia 74 estats, actualment en són 196. "En l'època actual, no moure la configuració dels estats té costos en termes de creixement", va alertar Castellanos.
Els estats grans tenen sovint una sobredespesa pública derivada de l'atenció a la seva heterogeneïtat. Això s'agreuja més en el cas espanyol, que "més que atendre l'heterogeneïtat, la vol eliminar". L'exemple, la desatenció al corredor mediterrani en benefici de quilòmetres d'alta velocitat sense retorn econòmic.
Per primer cop, l'independentisme i l'espanyolisme homogeneïtzador coincideixen en la diagnosi, feia notar Castellanos: l'estat autonòmic és inviable. La diferència és la solució. Secessió per uns, recentralització pels altres. En aquest debat, sovint les dades són demolidores: l'Estat destina el 35% de la despesa a polítiques impròpies perquè les autonomies en tenen la competència exclusiva.