Meritxell Batet: una aplicada i sigil·losa política feta a si mateixa per presidir el Congrés

MadridDe posat àgil i inquiet, Meritxell Batet (Barcelona, 1973) recorre els passadissos del Congrés des del 2004, quan va arribar en les eleccions que va guanyar José Luis Rodríguez Zapatero com una jove independent, feta a si mateixa i aleshores encara en formació. La futura presidenta del Congrés, per decisió de Pedro Sánchez, és un d'aquells exemples de política feta a si mateixa, aplicada i amb objectius clars que, com el seu cap, ha sobreviscut a moments difícils gràcies a la seva capacitat de resistència i per un instint natural per triar les batalles que podia guanyar.

De jove volia ser ballarina, però va abandonar el somni per perseguir una carrera de dret a la Universitat Pompeu Fabra que es va haver de pagar amb esforç, gràcies a les beques, però també compaginant els estudis amb la feina com a cambrera a locals barcelonins com Nick Havanna o la Bikini. Va preferir les aules, i va continuar la seva formació amb estudis de doctorat i de postgrau, fins a acabar sent professora de la UPF. Va ser aquí on va tenir els primers contactes amb la política, quan el seu director de tesina la va posar en contacte amb Narcís Serra, que buscava col·laboradors que no fossin militants del PSC. Ni ho era ni se'n va fer fins al cap de deu anys, tot i que va estar vinculada a la lluita estudiantil des de l'inici del pas per la universitat, on va arribar a fundar un sindicat estudiantil.

Des de la seva arribada al Congrés, Batet va començar a fer-se un lloc en la política madrilenya que no ha abandonat mai, tot i que els resultats fulgurants de la candidatura socialista a Catalunya van donar pas a una època fosca, en la qual el partit va foradar dos cops el seu terra electoral, l'últim dels quals el 2016, amb ella com a cap de llista per Barcelona. Durant aquests anys, i després de la seva afiliació al PSC, el 2008, la futura segona autoritat de l'Estat va arribar a saltar-se diverses vegades la disciplina de vot: primer, a favor del dret a decidir, una batalla que va abandonar quan ho va fer el seu partit, i després per mantenir la fidelitat al 'no és no' a Mariano Rajoy d'un Sánchez que ja havia abandonat la secretaria general del partit.

Però no va defallir. Això, tot i que les seves aliances orgàniques a Madrid van arribar a suposar-li maldecaps. En la pugna per la secretaria general que van protagonitzar Eduardo Madina i Sánchez va fer costat al polític basc, caigut en desgràcia anys després per la seva postura favorable al cop de palau que va acabar defenestrant l'actual president espanyol en funcions de la secretaria general. Ella va fer costat a Sánchez fins al final, i es va resistir a abandonar l'executiva, com van fer els enemics orgànics de Sánchez com a moviment final de demolició.

En el procés de primàries, però, va evitar alinear-se públicament amb Sánchez, i algunes cròniques fins i tot apunten que va intentar dissuadir-lo de presentar-se al preveure que la seva candidatura provocaria més divisió al partit. Però mai va partir peres amb qui estava cridat a recuperar el to del socialisme espanyol amb una operació d'assalt a la Moncloa aleshores inimaginable.

Quan va tornar, Sánchez no li va reservar cap lloc a l'executiva, però a poc a poc la confiança entre els dos es va reconstruir fins al punt que després de la moció de censura que va acabar amb el govern de Rajoy Batet va ser triada ministra de Política Territorial, la ministra per a Catalunya. Va tenir algunes victòries simbòliques i es va convertir, per exemple, en la primera ministra espanyola a parlar català en una roda de premsa del consell de ministres, el que es va celebrar a Barcelona. Però, tot i que sobre el paper havia de tenir un paper capital en la resolució de la qüestió catalana, Batet va acabar cedint la majoria del protagonisme en aquesta qüestió a la vicepresidenta, Carmen Calvo, autèntica líder del diàleg institucional, que es va truncar després de la crisi del relator.

A partir de dimarts, i si no hi ha sorpreses, Batet es convertirà en la primera presidenta catalana del Congrés. En una presidenta defensora d'un federalisme a la baixa dins del seu partit i que haurà de gestionar una situació inèdita, amb quatre presos polítics electes entre els seus diputats.