Meritxell Borràs: “Se’m fa molt dur anar a veure la Dolors Bassa a la presó”

BarcelonaDemà, a la Casa del Llibre, a la rambla de Catalunya de Barcelona, tindrà lloc la presentació de 34 dies de tardor i 1 de primavera (Símbol Editors), el diari de presó de Meritxell Borràs, exconsellera de Governació. Empresonada a Alcalá-Meco del 3 de novembre al 4 de desembre de l’any passat. Borràs està ara en llibertat provisional, però aviat haurà de fer front al judici que li pot tornar a costar la llibertat.

Per què ha publicat el seu diari de presó?

Quan el vaig escriure no pretenia editar-lo, escrivia perquè m’anava bé fer-ho en aquells moments d’angoixa i perquè volia deixar-ne un testimoni als meus fills. Quan m’ho va proposar en Jaume Ciurana vaig tenir molts dubtes, però em va convèncer dient que estaria bé que la gent sabés què hem viscut a la presó com a persones.

El llibre comença amb una frase per a la història: “Soc a Brussel·les, el president ens hi ha convocat a tot el Govern perquè vol parlar amb tots nosaltres lluny de pressions polítiques i mediàtiques”.

Era així mateix. El president ens hi va convocar a tots, i em vaig endur certa sorpresa quan vaig veure que no hi érem tots. Així ho vaig viure i així ho expresso. No ara, això ho escric aquell dia mateix.

Vostè escriu que va notar una certa sorpresa en Puigdemont quan li va dir que aniria a Madrid.

Sí, em va semblar que quedava una mica parat. Pensant molt dins meu, creia que no havia comès cap delicte que mereixés les penes que avui ens volen imposar. Al Jaume Alonso-Cuevillas, en aquell moment, se li feia difícil de dir les conseqüències de la nostra tornada.

Decideix anar a declarar a l’Audiència Nacional i ja no en sortirà. Dels calabossos anirà, juntament amb la consellera Dolors Bassa, a Alcalá-Meco.

Una presó vella, que feia un punt d’angúnia. Quan la Dolors i jo vèiem per televisió les cel·les d’Estremera ens dèiem que quines cel·les que tenia. La nostra era molt petita. Passes moltes hores tancada a la cel·la, hi ha els controls de cada dia, les cues pel menjar... Un no pensa mai que anirà a la presó. Admeto que he estat en l’àmbit públic i no ha sigut una prioritat per a mi en cap cas. I això que, en comparació amb la majoria de recluses, la Dolors i jo érem unes privilegiades. Teníem advocats, famílies sòlides que es preocupaven per nosaltres, diners per comprar tot el que és possible comprar a l’economat de la presó...

I milers de cartes.

Gairebé ningú en rebia cap. Un dia ens van donar 400 cartes. Allò de “no esteu sols” era veritat. Eren cartes meravelloses. Sempre dic a tot arreu que la gent segueixi escrivint cartes als presos. És de les coses que, com diu el Josep Rull, acaronen l’ànima.

Al llibre no hi falten detalls íntims, com ara quan la seva parella li demana per casar-se en una visita a la presó.

[Somriu.] Concretament em diu: “Ens casem”. Ara farà sis anys que som parella; n’havíem parlat però dèiem que no ho faríem fins que els nostres fills fossin grans i fessin la seva vida. Fem moltes coses junts, però ell s’està a casa seva i jo a la meva, no vivim junts. Entro a la presó i em trobo que si no hi ha papers no pot entrar a veure’m com la meva parella. S’havia de quedar darrere el vidre.

Vostè i la consellera Bassas van descobrir que el sostre de vidre també era a la presó.

Ens deixa parades. Sempre es parla d’Estremera i de Soto del Real. O de “ los exconsejeros ”. La Dolors és molt militant i me’n va fer ser també a mi. Estic segura que no és un tema de mala voluntat, sinó d’invisibilitat. Ni s’hi pensa, que encara és més gros.

Suposo que ha anat a veure Dolors Bassa [Bassa va quedar en llibertat el desembre del 2017, però el jutge Llarena en va ordenar el reingrés a presó el març del 2018].

Anar a veure la Dolors és molt dur. Aquell mes que vam estar empresonades anàvem les dues als locutoris i de tornada a la cel·la ens explicàvem la visita, ens preguntàvem què havien dit els fills, si has plorat, si no has plorat... Ara te’n vas i et fas la mateixa pregunta. Amb mi ha estat bé, l’he vist forta, però quan s’ha girat potser s’ha fet un tip de plorar. Ella em diu que no m’hi vol per a res, a dintre, i que no sé com em troba a faltar.

¿Aquest és un llibre per justificar per què no va seguir en política?

No. Potser m’ho explico a mi mateixa, però no l’he publicat per això. M’agradaria que aquest llibre no tan sols el llegís la gent que està convençuda que no mereixem la presó. M’agradaria que aquest llibre, i d’altres, el dels fills, o el que ha sortit del Quim Forn, el llegissin diputats del Parlament amb actituds molts dures i sabessin el que es viu.

Ara vindrà el judici i s’enfronta a la possibilitat de tornar a la presó.

L’afronto per una banda amb serenitat, i lògicament espero que no sigui així, i prefereixo pensar que ha de ser just. Ara, recordo que, a l’Audiència, la jutge Lamela, a mi almenys, ni em va mirar a la cara mentre parlava. Mirava el telèfon.