La Meridiana es muda amb tots els colors de la independència

BarcelonaL’Emma va ser la protagonista de la V de l’11 de setembre del 2014. La jove que va fer 16 anys el 9 de novembre de l’any passat va posar un vot simbòlic a l’urna després de la gran mobilització amb el desig de poder repetir aquell gest el seu aniversari, com així va ser. Ahir va tornar a presidir l’escenari de la nova acció massiva de la Diada, a la Meridiana, però amb un missatge diferent. L’Emma ja vol la independència. El clam de la Via Lliure era molt clar i donava per superada l’etapa del dret a decidir que, d’una manera o altra, havia empès les anteriors accions de l’ANC i Òmnium.

La mobilització del 10 de juliol del 2010 va aglutinar des de sobiranistes fins a crítics amb la retallada de l’Estatut; la marxa de la Diada del 2012 va reclamar un nou estat -independent o federal, al gust de cadascú-; la Via Catalana del 2013 va tenir com a clam “Volem votar”, i la V del 2014 havia de ser el pròleg de la consulta del 9-N. La Via Lliure, però, no admet matisos. La independència va ser el crit unànime de milers de persones que van convertir els 5,2 quilòmetres de llargada de la Meridiana en un mosaic de colors per representar els valors de la República Catalana cap a on volen emprendre la marxa a partir del 27-S.

Organitzadors i participants van tornar a fer història. Després d’emular la Via Bàltica fa dos anys i d’inventar una nova forma de protesta l’any passat, ahir es va forjar un nou episodi de la batejada com a revolta dels somriures, que ocuparà un capítol propi en el catàleg de reivindicacions del món. Amb el segell cívic, alegre i acolorit de cada Diada.

I això que no les tenien totes. Ara és l’hora va haver de fer una crida per accelerar les inscripcions. La proximitat de les eleccions, més que empènyer a la mobilització, la situava com a secundària davant l’horitzó de fixar un mandat diàfan per a la independència al nou Parlament. Durant el matí, però, Barcelona ja bullia i centres neuràlgics del catalanisme, com el Fossar de les Moreres, estaven colonitzats per les banderes -i altres peces- estelades.

La guerra de xifres

Per a l’hemeroteca quedarà la guerra de xifres. El president de l’ANC, Jordi Sànchez, va anunciar que “alguns mitjans de comunicació” deien que havien sigut 2 milions. Segons la Guàrdia Urbana, hi va haver 1,4 milions de persones, menys que l’1,8 milions del 2014, i menys fins i tot que l’1,5 milions del 2012. La delegació del govern espanyol, per contra, rebaixava els manifestants a 550.000, una xifra que, en aquest cas, superava lleugerament la que el mateix ens havia ofert el 2014.

Igualment, és probable que més persones s’haguessin acostat a la Meridiana si els mitjans de transport ho haguessin permès. Les vies d’entrada en cotxe van patir sobretot el migdia retencions de fins a 11 quilòmetres i els trens arribaven plens. Les pitjor crítiques, però, les va rebre el metro, que va patir durant la tarda moments de col·lapse, tot i que des de TMB van assegurar que era una situació prevista i controlada. Marc Grau, director del metro, va explicar a l’ARA que la L1 és la línia que va patir més perquè el recorregut coincidia amb la Meridiana. Com que ja se sabia, aquesta línia va funcionar al màxim de la capacitat, amb tots els combois que hi poden circular. Malgrat tot, hi va haver moments amb el triple de viatgers que en hora punta d’un dia laborable i amb un 23% més que en la Diada de l’any passat.

Sigui com sigui, el mosaic va funcionar a la perfecció a partir de les 17.14. Els 135 trams -un per diputat- es van omplir densament i, a mesura que avançava pel centre un gran punter carregat per esportistes direcció al Parlament, les cartolines dels assistents tenyien l’avinguda dels deu colors establerts -un per cada característica de la República Catalana-. Els anhels d’un nou país van conquerir una part de Barcelona que, tot i que es consideri de les menys favorables al procés, va rebre l’acció amb nombroses estelades als balcons que van saludar la seixantena de colles castelleres que es van alçar al llarg de la via. L’independentisme tornava a oferir virtuoses imatges que el món no va ignorar.

I és que el món era el receptor últim del missatge. Conscients que difícilment l’Estat s’asseurà a negociar sense intervenció europea, els parlaments -el de Liz Castro, en anglès- van demanar un cop de mà a l’exterior. “Som el moviment més democràtic d’Europa”, es reivindicava Sànchez. I, de cara endins, missatges socials per convèncer indecisos. Quim Torra (Òmnium) reivindicava l’anhel de justícia social i Gabriel Rufián (Súmate) apel·lava a Salvador Allende, assassinat també un 11 de setembre. També van insistir en el fet que el procés no mira els cognoms ni les arrels de ningú -un dard a Pablo Iglesias- i van posar pressió als polítics, a qui exigien que, si el 27-S venç l’independentisme, apliquin el mandat. “No acceptarem claudicacions ni falses vies, sabem que el camí no serà fàcil”, va etzibar Sànchez.

I, per acabar, Peret va tornar a reviure -ja ho va fer el 2014- amb el seu “Catalunya té molt de poder”, que va fer moure milers de malucs a tota l’avinguda; l’Orfeó Català va interpretar Els segadors, i Pemi Fortuny, Gemma Humet i Mercè Martínez van interpretar Venim del nord, venim del sud. No va poder cantar-la el seu autor, perquè Lluís Llach ara és el cap de llista de Junts pel Sí a Girona i els organitzadors no volien candidats a l’escenari. I, tot i això, la Junta Electoral ho va considerar un acte electoral. Si ho era, devia ser l’acte electoral més multitudinari de la història.