Les factures de Duran i Lleida

BarcelonaJosep Antoni Duran i Lleida va deixar el lideratge d’Unió forçat per dues derrotes electorals que abocaven el partit a la irrellevància i irritat pel Procés. “Van ser els anys més durs de la meva vida”, confessa a les seves memòries ( El risc de la veritat, Proa), que va presentar ahir a Madrid. Tot i que apunta que no vol “venjança”, les més de 500 pàgines en què repassa la seva trajectòria estan plenes de dards.

Tota una vida a Unió

Del lideratge inesperat al trencament

Duran explica que va fer-se d’Unió més per democristià que per un catalanisme del qual no tenia constància. Va accedir al lideratge ben aviat, tot i que “exercia la solteria amb intensitat i era d’Alcampell: un no ningú de cara a Unió i certa societat barcelonina”. Des d’aleshores -amb una breu aturada precisament pels recels que generava- fins al 2016, una història de creixement obsessionat en marcar perfil propi del partit, tot i reconèixer que hi havia dirigents que eren a Unió pensant més en el càrrec que en la ideologia. Una trajectòria marcada per la corrupció dels casos Pallerols i Treball, de la qual es desentén, i liquidada per un deute que té, per a Duran, tres culpables: la despesa excessiva de les campanyes, els diners que va costar a CiU la promoció d’Artur Mas el 2003 i el rebuig a recuperar els diners espoliats pel franquisme.

L’etapa a Unió s’acaba amb l’escissió de Demòcrates, comandats per Antoni Castellà i Núria de Gispert. De Castellà es pregunta si “la desesperació per no trobar espai polític dona dret a dir salvatjades”. I de De Gispert apunta que “si tenia algun prestigi, l’ha perdut públicament” i que té la sort que “com a presidenta del Parlament, Carme Forcadell la va fer bona”. Quan sent declaracions d’ells dos es posa “les mans al cap” i calla “de vergonya”, i rebla: “Si com a dirigent ets conscient que has contribuït al lideratge de Castellà o de Núria de Gispert, la meva obligació és demanar perdó”.

Trencar CiU 15 anys abans

La decepció per una successió que va arribar a veure seva

Les relacions de Duran amb Convergència Democràtica de Catalunya són un constant estira-i-arronsa per marcar perfil democristià. Primer amb Miquel Roca, un dels dirigents que hi surt més ben parat; amb Pujol, a qui diu que estima “malgrat tot”, i amb Mas, amb qui es va enfrontar per succeir el fundador del partit. De Mas afirma que se’n fa creus que sigui independentista quan, fins a la batalla per la successió, “no s’havia caracteritzat per un catalanisme boig”. El democristià va pensar-se que seria el delfí de Pujol després de l’últim míting de l’expresident, quan el va abraçar “com a un fill”. “Durant un mes i mig vaig pensar que seria el pròxim candidat”. Però, en part per la influència de l’entorn de Mas -que qualifica de “talibans”- va acabar descavalcat. Es va sentir utilitzat per Pujol i creu que “l’error va ser no tenir prou coratge per assumir la ruptura” en aquell moment. Sobre l’entorn de Mas, deixa clara la seva animadversió per David Madí -“Me n’ha fet de tots colors”- i per Francesc Homs, a qui atribueix una “notòria incapacitat”.

De l’Estatut a l’1-O

Duran i Roca van intentar parlar amb Puigdemont abans de la DUI

El desengany de Duran amb l’espai convergent i amb el desplaçament del catalanisme cap al sobiranisme comença amb l’Estatut, “un nyap” per al democristià. Duran narra la seva “emprenyamenta” amb Mas quan aquest es va veure en secret amb José Luis Rodríguez Zapatero en la reunió que va suposar la primera retallada del text: “El que li interessava era aconseguir el seu compromís perquè els socialistes el votessin en la propera investidura i no hi hagués segon tripartit”. Explica que quan Zapatero li va trucar per explicar-li que estaven reunits i li va passar el telèfon a Mas, ell va engegar-lo: “Perdona, Artur, però la teva actitud no és admissible”.

Tot i aquesta escena, Duran afirma que Mas tractava millor Unió que Pujol. Els esdeveniments polítics, però, els van distanciar. El democristià recorda com va anar a contracor a la manifestació de la Diada del 2012, on va ser increpat per alguns dels presents. “Seria el primer botifler del Procés”, ironitza apuntant que era assenyalat per ERC i que els republicans estan tastant ara aquesta medicina. A partir d’aquí la seva incomoditat va ser manifesta: no es creia el pacte fiscal i el va defensar per disciplina, va distanciar-se de la consulta del 9-N perquè no s’hi sentia còmode. Del procés participatiu en destaca dos episodis. El primer, de fons: el fracàs de les converses prèvies entre Joan Rigol i Pedro Arriola, que atribueix al fet que Mas no s’havia compromès a defensar el possible pacte que en sorgís. El segon, una anècdota: quan va revelar el vot negatiu de Joana Ortega perquè li “donava la gana”. Duran es disculpa per aquest episodi, però insisteix que tenia permís de l’aleshores vicepresidenta.

Duran va veure com les coses es torçaven amb “la decisió més greu i irresponsable” de Mas: deixar pas a Puigdemont, “un il·luminat sense consciència dels riscos, més de la CUP que convergent”. Tot i la seva evident antipatia amb l’ara president a l’exili, va intentar reunir-s’hi en els dies previs a la DUI, jutament amb Miquel Roca. Les gestions no van arribar a bon port.

El democristià, que va fer equilibris l’octubre del 2017, considera que l’independentisme ha comès “molts més errors” que el govern de l’Estat, però és crític amb la judicialització. Defensa que el discurs del rei del 3-O s’ha “manipulat”, però lamenta la violència policial. I critica la presó provisional, però afirma que no es pot qüestionar la separació de poders. Per al futur, té una fórmula: la unió de l’espai catalanista, ara orfe d’un líder que, afirma, tard o d’hora sorgirà.