Melero dona el cop de gràcia a la rebel·lió postmoderna
PeriodistaL’advocat Xavier Melero va martellejar amb fermesa, sense violència verbal, però amb ironia, el clau final del taüt del que va anomenar la teoria de rebel·lió postmoderna, enganxada amb cola per la Fiscalia del Suprem i l’instructor Pablo Llarena. I ho va fer amb la prova que el 14 de febrer del 2019, i dies posteriors, va fer caure el castell de cartes dels fiscals: la declaració del major Josep Lluís Trapero.
Poques vegades es dona una coincidència tan excepcional en un judici oral. Xavier Melero, l’advocat que representa Joaquim Forn, creu ferventment en el dret penal, i el president del tribunal d’enjudiciament, Manuel Marchena, va advertir de la importància de l’interrogatori a Trapero aquell 14 de febrer i va fer servir per primera i última vegada en les sessions l’article 708 de la llei d’enjudiciament criminal per fer preguntes al major a l’acabar el torn de preguntes de les defenses. L’encreuament entre Melero i Marchena va tirar en aquella jornada la terra per enterrar el delicte de rebel·lió. La sessió d’ahir, amb les paraules precises de Melero, va ser l’ofici del funeral pròpiament.
La Fiscalia -com van posar en evidència Andreu Van den Eynde i Jordi Pina- no s’ha limitat a acusar. Ha fet trampes processals. Els fiscals han sigut molt valents amb els acusats i amb les seves defenses. Però no ho van ser amb l’instructor Llarena, que els va ignorar, ja sigui rebutjant la incorporació de Trapero, Jové i Salvadó a la causa del Suprem o sobre les euroordres.
Però hi va haver un parany més rellevant. I és que la Fiscalia del Suprem coneixia des del 18 de desembre del 2017 per la Fiscalia de l’Audiència Nacional que la teoria de Llarena i de la jutge Lamela, és a dir, que la rebel·lió/sedició recolzava sobre l’existència de 17.000 homes armats, els Mossos, estava avariada. Perquè les reunions del 26 i el 28 de setembre al Palau de la Generalitat constaven en un escrit de la lletrada d’Olga Tubau i ja en la seva declaració davant la jutge Lamela Trapero va explicar-ne el contingut, alhora que va revelar que havia donat l’ordre de preparar un pla per detenir Puigdemont i el seu Govern.
Aquestes dades ja suposaven un trencament de la bastida de dos jutges i fiscals. Va ser el final de la fallida de la rebel·lió inicialment concebuda i el començament de la nova construcció: la violència inversa. És a dir: endossar els fets violents a les masses que van ser enganyades pels dirigents de la Generalitat. La rebel·lió postmoderna, Melero dixit.
La declaració de Trapero
Per aquesta raó, la Fiscalia no va demanar la declaració de Trapero ni la dels comissaris. Però vet aquí que quan Ferran López va declarar que els comissaris van advertir sobre possible tensió o fets violents l’1-O i que Puigdemont va contestar “Si hi ha violència declararé la independència”, la Fiscalia va veure la llum: Eureka! Puigdemont havia pronunciat la paraula “violència”. Això va permetre en el seu escrit de conclusió final tergiversar la reunió. L’important, però, és que la teoria de la rebel·lió s’ensorrava, literalment.
Una cosa ja és segura des d’aquells dies de la resposta de Trapero a preguntes de Marchena: la rebel·lió ni hi va ser ni se l’espera. I si és així, tampoc es pot resoldre amb temptatives ni conspiracions, que també exigeixen l’existència d’una violència planificada.
Això és el que hi ha.