#MazónDimissió i l'explosió identitària valenciana

BarcelonaAquests dies s’està produint a València una explosió identitària a compte de la tragèdia de la DANA. No s’havien vist mai tantes banderes als balcons, s’interpreta l’himne autonòmic, conegut com a Himne de l’Exposició, com si fos el God save the Queen, i el valencià és la llengua majoritària de les protestes contra Mazón, fins al punt que #MazonDimissió va ser ahir tendència a tot Espanya. El que passi allà acabarà reverberant a tot l’Estat.

Milers de persones van tornar a ocupar ahir el centre de València en una protesta que tenia com a lema principal “Mazón dimissió”. És la segona manifestació massiva en poc temps, però cal tenir en compte que els valencians no són un poble especialment procliu a la protesta. El que crida l'atenció és que és la primera vegada en la història que hi ha manifestacions multitudinàries en què es demana la dimissió del president de la Generalitat, és a dir, del cap de l’autogovern valencià. Aquesta crítica a la Generalitat per la gestió de la DANA es combina, però, amb aquesta exhibició d’identitat valenciana de què parlàvem abans. Hi ha un desvetllament que no m’atreviria a qualificar de “nacional” però s’hi assembla. La bandera amb la franja blava ha esdevingut un símbol unitari de caràcter popular igual que l’himne. Històricament, tota aquesta simbologia, molt lligada també a la celebració de les Falles, concordava amb el regionalismo bien entendido de matriu espanyolista, però ara hi ha un sentiment valencianista genuí que neix de la desesperació, de veure que, a l’hora de la veritat, només es tenen a ells.

A aquesta autopercepció valenciana hi ha ajudat també el reconeixement extern. Veure blaveres als fanals de Barcelona hauria resultat polèmic en un altre context. Ara ja no. Des d’Espanya es parla del “poble valencià” amb naturalitat, i un poble que reclama la dimissió del seu líder natural és un subjecte polític amb consciència de si mateix.

El paper d'ACPV i els sindicats

De moment, doncs, la dreta i l’extrema dreta no han aconseguit colonitzar les protestes i instrumentalitzar-les en benefici propi. Això és mèrit en part de la societat civil organitzada, que és bàsicament el valencianisme organitzat (ACPV i Escola Valenciana) i els sindicats. Ara sembla conjurat, però existia el perill que el carrer fos ocupat pel búnquer-barraqueta de sempre, en feliç expressió de Joan Fuster, i que la protesta es dirigís més cap a Pedro Sánchez que cap a Mazón.

Resulta curiós, però Mazón deu ser avui el polític valencià amb un grau de coneixement més alt, gràcies també als mitjans espanyols. I el fet que no s’expressi en la llengua pròpia, que és la de la majoria dels afectats, està jugant ara en contra seu. Quan intenta expressar la seva valencianitat resulta tan postís que sembla més de cartó pedra que mai, i és el contrari del que voldria representar Alberto Núñez Feijóo. El PP, doncs, pot quedar esclafat entre l’explosió valencianista i la ràbia ultra, que també creixerà. I sense el País Valencià, Feijóo tindrà més difícil arribar a la Moncloa.

Els detalls de la setmana

Durant l’entrega dels premis Ramon Barnils al periodisme d’investigació, el president del Parlament, Josep Rull, va fer una broma ràpida quan va sonar un mòbil a la sala. “Sempre dic el mateix: això és Marchena que em truca”, va dir, també com una manera de remarcar que entre els ex presos polítics no ha desaparegut mai la idea que els tornin a engarjolar malgrat els indults i l’amnistia.

El congrés del PSOE de Sevilla s’ha celebrat amb l’objectiu de consolidar el lideratge de Pedro Sánchez però en un context no gaire favorable al partit. Per això el simbolisme era important. Ahir, quan Sánchez va entrar al Palau de Congressos, va ser rebut amb la cançó Starlight de Muse, és a dir, “llum d’un estel”. No hi ha dubte que així és com el veuen molts militants i dirigents socialistes.