El ser o no ser de Mas i Junqueras: junts o separats

BarcelonaL’èxit del 9-N ha consolidat els fonaments del procés sobiranista i ha conjurat el risc de reculada. Però el relat encara s’ha d’escriure, i el camí més eficaç per arribar a la Catalunya independent encara s’ha de triar. Constatat l’enèsim cop de porta de Madrid al referèndum pactat, ¿quin és el següent pas? El sobiranisme ha identificat com a solució unes eleccions que en mesurin la força per proclamar l’estat català. Però, ¿quin format han de tenir que maximitzi suports? ¿Hi haurien d’anar units els partits del sí-sí? ¿Tots o només alguns? ¿Fins a on ha d’arribar el programa? ¿Quan caldria fer-les? El debat encén converses en els cercles sobiranistes.

Les grans incògnites s’han de resoldre abans que acabi l’any i ja s’albira un estira-i-arronsa entre Artur Mas i Oriol Junqueras, que no han retrobat el feeling. El diàleg iniciat aquesta setmana després d’un tempteig estiuenc, aturat per la necessitat d’arraconar tensions abans del 9-N, entrarà en una segona fase a partir del dia 25, quan el president pronunciï la conferència Després del 9-N: temps de decidir, temps de sumar, en la qual detallarà el seu full de ruta. Segons fonts pròximes al president, fixarà la independència com a horitzó i les plebiscitàries com el primer pas.

Mas convidarà els partits a negociar-ne el format perquè es llegeixin com un referèndum. I això passa, sosté, per una llista de país àmplia, sense sigles però almenys amb CDC i ERC -Unió debatrà intensament què farà, mentre que la CUP i ICV-EUiA ja ho han descartat-, amb noms de prestigi de la societat civil i que aspiri a un triomf aclaparador.

L’actiu del president

La fórmula visualitzaria nítidament el gruix de vot independentista i, a ulls de Mas, minimitzaria el risc de concórrer com sempre (CiU i CDC són sigles cremades ) i perdre per primer cop unes eleccions al Parlament, com auguren les enquestes. Un triomf de Junqueras acabaria amb la carrera de Mas. El risc de perdre el president com a actiu del procés és el principal argument per pressionar ERC, tot i que no s’explicita.

Els republicans voldrien eleccions “constituents”, en què “els ciutadans i no els despatxos” triïn president, i no parlaran de la llista fins que s’acordi el programa. Estan disposats a deixar-se convèncer, però creuen que sumen més tres llistes (la de Mas, la d’ERC i exsocialistes, i la de la CUP i Procés Constituent). Arribat el cas, diuen per esmorteir la pressió convergent, podrien cedir la presidència a Mas passi el que passi.

El paper de la societat civil

El president -i CDC- diu que ni parlar-ne. El 9-N l’ha reforçat i per convocar res ha d’estar “segur de guanyar”. I la millor manera és amb ERC. “Jugarem molt fort a la llista unitària”, diu l’entorn de Mas, que espera que l’ANC hi ajudi. L’assemblea general de l’entitat que presideix Carme Forcadell va aconsellar una gran coalició amb la independència com a únic reclam, però ara ella diu que la fórmula l’han de triar els partits i admet que no és “fàcil”, més tenint en compte que el joc es redueix a CDC i ERC. S’ha pensat, per exemple, que diverses llistes usin el paraigua Ara és l’hora (la campanya unitària de l’ANC i Òmnium) afegit a les sigles i incloguin un punt comú i explícit per la independència als programes. Altres, com el vicepresident Jaume Marfany o Pere Pugès, collen per facilitar el pacte Mas-Junqueras i que l’ANC s’hi impliqui. En tornaran a parlar aquests dies.

Junqueras ha fixat el full de ruta (eleccions ja amb programa comú, govern de concentració i referèndum constitucional) i el 2 de desembre el presentarà en societat, però al partit té veus sensibles per fer la coalició. No al nucli dur, però sí per exemple al consell assessor que reuneix els alts càrrecs del tripartit.

Per la seva banda, CDC entén que de les urnes n’ha de sortir una declaració del Parlament per marcar l’horitzó independentista i oferir a Madrid negociar la separació, mentre es basteixen estructures d’estat i es busquen aliats a l’estranger.

Si Junqueras no pacta, Mas no avançarà, com li exigien Òmnium i l’ANC. Una carta que podria jugar aleshores és la de remodelar el govern i oferir-ne un de concentració a ERC, deixant les plebiscitàries per a més endavant. Si l’assaig unitari li sortís bé, el terreny a la candidatura conjunta quedaria aplanat i s’evitaria la confrontació sobiranista a les municipals de maig.

Escenari 1: una llista àmplia implicaria eleccions ja i una acceleració del procés

Un escenari que Mas i CDC ja fa temps que promouen

Mas i CDC vinculen la convocatòria immediata d’eleccions -principis del 2015- al fet que hi concorri una llista de país que vagi més enllà dels partits, se centri en un sol punt programàtic que desenvolupi el camí cap la independència i garanteixi una majoria clara. L’acord desencallaria la convocatòria que l’ANC, Òmnium, ERC i la CUP demanen per atendre el clam del 9-N.

Pros i contres

La suma de CiU i ERC -ICV-EUiA i la CUP ni s’ho plantegen, i la cúpula d’Unió arrufa el nas- no dóna més escons automàticament. La llei D’Hondt no premia la llista més votada en demarcacions grans (és el cas de les quatre catalanes) i hi ha risc de perdre vot “pels extrems” i simplificar massa el missatge. A l’altra banda hi ha l’efecte d’arrossegament de la incorporació d’independents, que podria fer encara més alta la mobilització sobiranista. I el fet que una llista conjunta blinda la figura de Mas, que si perd se’n va a casa.

Vots i no escons

Amb el 43% dels vots, CiU i ERC tenen 71 de 135 escons. Quedar per sota seria un fracàs. Però en unes plebiscitàries compten els vots. La llista de país pel sí hauria de superar el 50% dels suports i sumar-hi després la CUP.

Escenari 2: programa comú, calendari incert

El paraigua ‘Ara és l’hora’

L’independentisme es podria presentar per separat -una llista al voltant de Mas, una altra liderada per ERC i una altra de la CUP- però amb un paraigua conjunt, com el de la campanya Ara és l’hora, promoguda per Òmnium i l’ANC. S’incorporaria la CUP a la suma i els programes inclourien un compromís explícit amb la proclamació de l’estat propi i permetrien demanar el vot de forma més plural, tot i que la fragmentació seria més gran.

No tindria per què ser curta

Si hi hagués llista conjunta amb un programa concís per proclamar l’estat propi, la legislatura tornaria a ser curta. Un cop proclamat l’estat propi caldria fer eleccions perquè un nou Parlament redactés la Constitució i fes el procés constituent. Si les candidatures tinguessin ofertes ideològiques contrastades a dreta i esquerra sí que es podria pensar en una legislatura que permetés fer els debats constitucionals entre partits.

Calendari i campanya tensa

Mas s’hi jugaria el seu futur. D’aquí que si no hi ha unitat vulgui triar el millor moment per cridar a les urnes. El calendari s’endarreriria possiblement fins més enllà de l’estiu. Una campanya per separat evita les contradiccions, però introduiria temes incòmodes per a CDC com la corrupció i les retallades.

Escenari 3: divisió i legislatura fins al 2016

El precedent de les europees

A les europees CDC ja va intentar un pacte amb ERC, fins i tot a costa de trencar amb Unió. Els republicans no ho van veure clar i els partits tampoc van ser capaços d’acordar un punt comú en els seus programes, tal com els havia demanat l’ANC. Finalment els republicans van guanyar, tot i que per un estret marge sobre els convergents.

Seguir amb Unió i nous aliats

El PSC condiciona pactes globals amb CiU a un compromís per acabar la legislatura el 2016. Miquel Iceta (com ICV i Unió) no està interessat en l’avançament. El desacord total amb Junqueras faria que Mas optés per acabar la legislatura i mantenir l’estabilitat de la seva aliança amb Unió, que qualsevol altre escenari qüestiona. Amb ànim de recuperar terreny, socialistes i convergents podrien buscar una entesa cobejada per l’ establishment i que alentiria el procés. I no és un detall menor que el Congrés que s’escolliria a finals del 2015 -les enquestes pronostiquen un escenari molt fragmentat- obrís noves expectatives si el PP, tancat a negociar, s’ensorra.

Trencament del bloc del sí

La divisió entre els sobiranistes i la societat civil seria total i ERC es llançaria a intentar aconseguir el lideratge en solitari del procés cap a l’estat propi.