Mas desfà els llaços amb la família Pujol

Barcelona“És molt trist haver d’arribar fins aquí”. Ho deia un destacat membre del Govern sortint de la compareixença d’Artur Mas a la comissió d’investigació del frau fiscal. Era el primer cop que un president compareixia en aquest entorn parlamentari. Segons ell, no ho feia obligat, però el tràngol, de gairebé cinc hores, no va ser ni agradable ni edificant. Tampoc va servir per conèixer grans novetats dels casos que esquitxen CDC i els governs i la família de Jordi Pujol. La confessió de l’expresident, el 25 de juliol, va ser una bomba. Que l’expresident detallés que tenia diners sense declarar a Andorra va obrir la caixa dels trons i potser n’ha espatllat la biografia: només el temps ho dirà. El que segur que ha fet és crear més problemes judicials als seus fills dels que tenien i ha acabat de fulminar la carrera del seu fill Oriol, l’únic que es dedicava a la política. Mas sap que ara els Pujol rosteixen a qui s’hi apropi i, per això, va dedicar bona part de la seva intervenció a deixar clar que ell, del patrimoni de la família i dels negocis dels fills, no en sabia absolutament res.

Mas no va tolerar que la sobreexcitada Alícia Sánchez-Camacho l’acusés de ser “el vuitè fill” del clan, però no va renegar de la seva carrera al costat del patriarca i va admetre que per ell encara és un referent polític, tot i la “gran decepció” que va tenir.

El moment de la decepció és una de les poques coses que va aportar una compareixença en què l’oposició -malgrat les preguntes quirúrgiques de Miquel Iceta, del PSC- va utilitzar en alguns casos conjectures o informacions que s’han demostrat falses. Com quan el PP i C’s van donar per bo que Liechtenstein investiga una suposada societat de Mas i Jordi Pujol Ferrusola, Brantridge Establishment. Quant al primogènit, Mas va negar ser amic seu. De fets concrets o noves proves, ni rastre.

Les pressions per les ITV

Mas va explicar que el moment del trencament amb Jordi Pujol arriba el 7 de juliol, dies abans de la confessió. Entre aquella data i la del 25 de juliol, els dirigents de CDC deien, sempre lluny del micròfon, que “la família Pujol” els “devia una explicació”. Aquell dia s’havien conegut els moviments de diners a Andorra per part de diversos membres de la família. Mas ho va preguntar a Pujol, que li va etzibar un misteriós: “Ja te’n parlaré”. I d’allà fins a la confessió, que Mas va conèixer a primera hora del matí del dia 25.

D’Oriol Pujol se’n va desentendre de manera més evident que mai. Va assegurar que no sabia res de la seva implicació en el cas ITV, quan el va promoure a secretari general de CDC, i que va actuar ràpidament quan se’l va imputar. Tot plegat sense deixar-se “pressionar”, tot i que l’ex secretari general ho va intentar.

El president va repetir una vegada i una altra que no sabia res de la fortuna dels Pujol i que no li constaven intermediacions sospitoses, cosa que no li va permetre garantir que els diners no tinguessin origen polític. El president no va posar la mà al foc per ningú. Ni pels Pujol ni tampoc per l’ex secretari general de la Presidència Lluís Prenafeta, processat per blanqueig, suborn i tràfic d’influències en el cas Pretòria, i amb qui havia tingut proximitat. De fet, va ser un dels seus mentors i va treballar per a un cosí seu. Per qui sí que va posar la mà al foc va ser per ell i per la seva família. Es va lamentar que al seu cunyat se l’acusi de beneficiar-se de concursos públics i que se l’escruti amb duresa a ell i al seu pare. Va explicar que va saber “a finals dels 80 o principis dels 90” -abans de ser conseller d’Economia- que el seu progenitor, mort fa tres anys, tenia diners a Liechtenstein. I va dir que ni en va treure rèdit ni en va saber mai més res encara que en fos beneficiari. Un tema, va puntualitzar, que va ser “regularitzat i arxivat”.

Imputat potser sí, però pel 9-N

Va preguntar als diputats, singularment a Iceta, Joan Herrera, Albert Rivera i Sánchez-Camacho, si li podien “atribuir alguna cosa” en els seus trenta anys de carrera, i va lamentar que, sense haver estat citat a declarar “ni tan sols com a testimoni”, se’l vulgui presentar “com a responsable de tot el que haurien fet els altres” quan la seva actuació ha sigut sempre “pulcra” i “escrupolosa a l’hora de separar el que és públic del que és privat”. De fet, va recordar que si per alguna cosa se’l pot imputar és “per haver complert el mandat i posat les urnes el 9-N”, en referència a la querella que, contra ell i dues de les seves conselleres, ha presentat el govern espanyol.

Mas va admetre la seva proximitat amb els Pujol, però va negar ser un peó del clan. Va indicar que, des del 2003, quan Pujol s’enretira de primera línia i ell assumeix el lideratge de CiU, les decisions que pren són autònomes. I que no totes li van pondre, amb Pujol, que mai li hauria demanat “aturar els fills”. Mas va afirmar que ell havia demostrat “capacitats personals” i “guanyar-se la confiança dels dirigents del partit”, però que algun cop no en va tenir prou: “Vaig ser cap de l’oposició a Barcelona entre el 1993 i el 1995, i pensava que em tocava encapçalar la llista, però hi van posar en Miquel Roca”, va lamentar. Tot i això, va ironitzar: “Encara sóc viu, tot i que políticament no ho sé”.

Els diners del Palau

L’autodefensa va ser contundent i també va mostrar seguretat en la idea que CDC no s’havia finançat cobrant comissions irregulars per obra pública a través del Palau de la Música i d’acord amb Fèlix Millet, també conegut seu. Segons ell, el partit només ha rebut aportacions legals i, si es demostra el contrari -està pendent de judici-, ell ordenarà “que es reintegrin els diners a l’entitat”. És el que va recordar que s’ha fet amb els convenis legals “però poc estètics” per valor de 600.000 euros entre l’entitat cultural i la fundació del partit.

Rivera i Herrera van collar el president, però no van arribar al grau de contundència de Sánchez-Camacho, que, si bé va obtenir alguna resposta d’interès, va caure víctima del seu plom a les ales: els casos de corrupció que assetgen el PP espanyol (Rajoy es val de la majoria absoluta per impedir investigar-los en seu parlamentària) i, en el seu cas particular, haver escapat de comparèixer al Parlament per l’espionatge de La Camarga eren una llosa. Mas l’hi va recordar, però també la portaveu de CiU, Joan Herrera i Oriol Amorós, d’ERC. Mas i el diputat republicà van tenir un diàleg poc amable i aquest, com la resta, tampoc es va creure que el president, de tot plegat, no en tingués “ni idea” i que estigui fent prou per evitar nous casos. Quatre vegades havien evitat els republicans que comparegués, però van acabar exigint-ho, i les ferides entre uns i altres no s’han tancat.

El president també va fer balanç de les 51 mesures que va proposar el seu govern en matèria de transparència. Fins a 26 són competència directa de la Generalitat i 16 ja s’han fet. Va destacar la llei de transparència, aprovada al desembre, i les mesures en contractació. Però no va quedar clar que tot plegat servís per evitar nous casos i, sobretot, per evitar la mala maror i la desconfiança que ahir es va fer evident.