Marta Rovira i Jordi Turull: el 'super glue' d'ERC i Junts per refer una relació trencada

BarcelonaCarles Puigdemont va ser investit president de la Generalitat el 10 de gener del 2016, pràcticament al límit de la repetició electoral. No va tenir gaire marge en l'elecció del seu executiu amb Oriol Junqueras de vicepresident i conseller d'Economia, fruit del pacte al qual havien arribat ERC i CDC. Els dos partits, que s'havien presentat en coalició a les eleccions, van definir un Govern enfocat a la desconnexió unilateral de l'Estat –alguns perfils convergents van haver de canviar forçosament abans de la tardor del 2017–, però es van reservar dos noms clau per a la batalla parlamentària. Marta Rovira i Jordi Turull van ser els encarregats de vèncer les suspicàcies, malentesos i desconfiances entre els dos partits al Parlament i van teixir ja aleshores una estreta relació, que els ha convertit en el super glue que ara intenta refer unes relacions entre els dos partits que estan molt deteriorades.

Set anys després, tots dos com a secretaris generals dels seus espais respectius, tornen a ser els encarregats d'explorar un acord que s'albira molt difícil. L'objectiu? Trobar una posició conjunta respecte a la investidura de Pedro Sánchez. La realitat? Fer-ho sense acabar d'ensenyar les cartes al seu principal rival electoral. Rovira i Turull ja van haver de superar durant la legislatura del referèndum les sospites que cada un tenia sobre l'altre. Van passar uns mesos fins que es van autoconvèncer que no es volien fer la traveta mútuament i junts van aconseguir resoldre bona part dels conflictes que s'anaven generant dins del moviment independentista.

La relació entre Puigdemont i Junqueras és inexistent, i fonts d'una formació i de l'altra no creuen que hi hagi marge per reconduir-la. Per això era tan important intentar reactivar la dels números 2 dels partits. Rovira i Turull també s'havien anat distanciant, fruit de la guerra oberta entre Junts i ERC, amb l'episodi del trencament del govern com a colofó. I ells també han necessitat intermediaris per reconduir la situació. Algunes fonts apunten que hi ha tingut un paper rellevant Òmnium Cultural, en especial el seu president, Xavier Antich. Ara, expliquen les fonts, hi torna a haver una via de comunicació oberta entre tots dos.

Reunió sense fruits

Després del primer toc d'atenció que van significar les eleccions municipals per als partits independentistes i davant l'amenaça d'un hipotètic govern de la dreta i l'extrema dreta a l'Estat, el president del Govern, Pere Aragonès, va fer una crida per construir un front comú del sobiranisme. Pocs dies després, eren precisament Rovira i Turull, acompanyats d'altres dirigents de tots dos partits, els que es reunien al juny a Ginebra (Suïssa). Sobre la taula, pactes postelectorals, especialment a les diputacions catalanes, i una aproximació inicial a una possible estratègia comuna d'ERC i Junts de cara a les eleccions generals que ja estaven convocades. Ni una cosa ni l'altra van acabar sortint bé. De fet, les crítiques internes han començat a apuntar cap a la seva figura, no només pels resultats a les urnes sinó també pels pactes postelectorals i la pèrdua de poder institucional. La investidura espanyola sembla haver ajornat aquests debats, però s'hauran d'afrontar a mitjà termini.

Fonts dels dos partits expliquen que, de fet, el preu per a la investidura de Pedro Sánchez ja havia estat objecte de converses abans del 23-J i que ni tan sols es va aconseguir aprofundir-hi mínimament. Les posicions d'inici són tan allunyades i estan tan plenes de retrets que, quan s'aborden els detalls, l'acord es converteix en una quimera. ERC aposta per una posició més pragmàtica, reivindicant els acords assolits la legislatura passada i plantejant la continuïtat dels mecanismes de diàleg, i Junts, que menysté la tasca dels republicans, exigeix una posició de màxims per reclamar l'amnistia i l'autodeterminació, almenys en l'inici de les negociacions. Del 23-J ençà Rovira i Turull ja han parlat, i saben que no tindran una tasca senzilla, especialment perquè la prioritat màxima de les direccions dels dos partits és, ara per ara, la lluita per l'hegemonia dins el moviment independentista.

Dues decisions diferents

Entre les moltes coses que uneixen Rovira i Turull hi ha la seva posició abans de la declaració d'independència del 2017. Tots dos van ser peces clau en l'organització del referèndum i tots dos eren partidaris de la DUI fins a l'últim moment. Turull, que havia entrat al Govern el juliol d'aquell any, i Josep Rull van demanar a Puigdemont que renunciés a la convocatòria d'eleccions que el llavors president tenia coll avall i Rovira va ser qui més activament va defensar la DUI des de la direcció d'ERC en els moments en què Junqueras feia equilibris i adoptava un posat més enigmàtic.

El 23 de març del 2018, en acabar el ple d'investidura del mateix Turull, tots dos van haver de prendre una decisió. Citats pel Tribunal Suprem, es donava per fet el seu empresonament. Turull, juntament amb Josep Rull, Raül Romeva, Dolors Bassa i Carme Forcadell van optar per presentar-se davant el jutge. Rovira, que ja no va participar en la reunió d'aquell mateix vespre a la seu d'ERC, va posar rumb a Suïssa. Dues decisions que els diferencien l'un de l'altre i també dels seus respectius líders perquè si Junqueras també havia optat per assumir una més que probable presó, Puigdemont va decidir que tenia més marge per seguir fent política des de l'exili.

Turull va ser indultat tres anys després i Rovira viu des de llavors a Ginebra esperant l'escletxa per poder tornar a Catalunya. Semblava haver-se obert amb la reforma del Codi Penal. Ara el Tribunal Suprem només l'acusa per desobediència, delicte que no comporta presó, però la causa del Tsunami Democràtic a l'Audiència Nacional podria apuntar cap a ella directament com a responsable. De moment, Rovira des de Suïssa i Turull des de Catalunya, continuaran sent els responsables d'intentar mantenir desbrossat el camí que separa Junts i ERC per si algun dia l'han de tornar a transitar.