Jo, Marchena

MadridLa crònica d'una suspensió anunciada ha acabat amb el desenllaç que tothom ja coneixia: Oriol Junqueras, Jordi Turull, Josep Rull i Jordi Sànchez no podran exercir les funcions al Congrés de Diputats. Cap misteri.

Aquesta ha estat, a grans trets, una repetició de la jugada practicada al Parlament després de la comunicació promoguda per la interlocutòria de conclusió, el 9 de juliol del 2018, del magistrat instructor Pablo Llarena.

Però, ves per on, si la suspensió acordada pel Parlament va ser la resposta al requeriment de Llarena, la d'ahir no va ser el resultat de cap promoció, per dir-ho així, jurisdiccional del tribunal d'enjudiciament.

No. Va ser la resposta de la mesa del Congrés a una carta de 16 ratlles escrita el dimecres 22 pel president de la sala segona del Suprem i del tribunal d'enjudiciament del Procés, Manuel Marchena, que al seu torn contestava a la flamant presidenta del Congrés de Diputats, Meritxell Batet, que en una carta li havia sol·licitat un informe sobre l'assumpte de la suspensió.

Aquestes ratlles de Marchena han tingut l'efecte d'un ucàs, tal com s'anomenaven a l'antiga Rússia les decisions imperials o governamentals.

Marchena hi deia que la "configuració constitucional" del Suprem feia inviable aportar un informe al Congrés per procedir sobre l'article 384 bis de la llei d'enjudiciament criminal, segons el qual els processats per rebel·lia que són a la presó han de ser suspesos de l'exercici dels seus càrrecs.

És a dir, que el tribunal no pot anar més enllà de la seva funció jurisdiccional i que en la causa del Procés, com en qualsevol altra, només actua a través d'actuacions i sentències, i que la mesa del Congrés no és part en el procediment.

Alhora, Marchena recordava que havia enviat al Congrés una interlocutòria amb data 14 de maig. Això era una pista en tota regla que feia arribar al Congrés.

En aquella resolució denegava la sol·licitud de suplicatori plantejada per un escrit dels diputats presos electes, en el qual, de manera lateral, feia referència a l'aplicació de l'article 21 del reglament del Congrés.

És a dir: saltava d'una mesura cautelar de naturalesa penal, el 384 bis, sota la seva situació de domini de la causa, al dret parlamentari, sota domini de la mesa del Congrés.

Però la referència de Marchena a l'article 21 era inviable. Perquè, segons aquest article, es pot suspendre un diputat quan, "concedida per la cambra l'autorització objecte d'un suplicatori i ferma l'acta de processament, es trobés en situació de presó preventiva i mentre aquesta duri".

La cambra no va autoritzar res tenint en compte que no s'ha demanat cap suplicatori.

I el tribunal va resoldre –en resposta a la sol·licitud dels diputats presos– que no n'hi havia d'haver perquè ja van ser suspesos amb anterioritat i s'està en una fase avançada del judici oral. Amb tot, aquesta decisió no és ferma, perquè ha estat recorreguda davant del mateix tribunal i pot ser objecte de recurs d'empara davant del Tribunal Constitucional.

Era evident, doncs, que l'article 21, suggerit per Marchena, era inservible per resoldre l'assumpte al Congrés. I molt més inservible és el reglament del Senat en el cas del senador Raül Romeva. Perquè l'article 22.1 d'aquest reglament és encara més precís que el 21 del Congrés.

Diu així: "Els senadors no podran ser inculpats ni processats sense la prèvia autorització del Senat, sol·licitada mitjançant el corresponent suplicatori. Aquesta autorització serà també necessària en els procediments que estiguin instruint contra persones que, trobant-se processades o inculpades, accedeixin al càrrec de senador". Està descrivint, doncs, el cas de Romeva.

Per què un assumpte el final del qual era conegut per tothom i que s'hauria resolt, com demanava la Fiscalia del Suprem, amb una simple comunicació al Congrés –que era en realitat el que sol·licitava la presidenta Batet quan demanava ingènuament un "informe"– es va haver de convertir en una tempesta?

Hi ha dues raons.

Una de política: Marchena volia evitar de totes totes aparèixer com a facilitador de la investidura de Pedro Sánchez –una percepció atrabiliària però difosa pels mitjans de comunicació– mitjançant una possible modificació de la nova majoria de diputats provocada per la suspensió.

I, 'last but not least', una segona derivada de caràcter legal. La interlocutòria del 14 de maig hauria permès abordar el tema tabú: la contradicció que suposa el fet que els cinc independentistes presos suspesos pel 384 van ser autoritzats a presentar-se a les eleccions.

És a dir: eren elegibles... només perquè després se'ls tornessin a suspendre els drets. I resoldre aquesta contradicció -que requeria un canvi legislatiu- tampoc volien Marchena i el tribunal posar-la negre sobre blanc.

Colofó: el Suprem va rebutjar fer-se'n càrrec i la mesa del Congrés va rebutjar l'article 21 del reglament i va aplicar el 384 bis.

És a dir: es van creuar els cables.