Marchena elabora el guió del recurs davant la sala tercera

¿El Tribunal Suprem ha emès un informe sobre indults o una sentència bis, complementària a la que es va dictar l'octubre del 2019 i que va condemnar els dotze dirigents independentistes? Perquè falten tots els elements bàsics que acostumen a reunir els informes del Suprem sobre els indults. I brilla per la seva absència la metodologia de l'informe sobre indults: la individualització. És a dir, la pena a la qual ha sigut condemnat cada pres, la descripció del temps que han passat a presó i la situació de cadascun d'ells. L'informe agafa Jordi Cuixart –el seu "Ho tornarem a fer", la seva exigència d'amnistia– com a representant dels dotze presos i no es pren la molèstia d'examinar cas per cas.

No interessen els seus comportaments a la presó, la seva conducta durant els permisos, l'existència o inexistència de perill de fuga ni el curs de la rehabilitació/reinserció. Es destaca, això sí, l'absència de penediment, que és important perquè la llei d'indult exigeix que el tribunal sentenciador plasmi si existeix o no. Aquesta qüestió, però, no elimina la resta. I si falta el que és típic dels informes sobre indults, sobra l'autodefensa de la sentència de sedició que fa l'informe i el repàs al "dret comparat" de la sedició en altres països per justificar la proporcionalitat de la pena imposada. Sobren també el debat que es fa a l'escrit de la sala segona amb els proposants dels indults i l'atac al tractament de les institucions penitenciàries als presos.

L'informe sosté que l'indult no va de "raons de justícia, equitat o utilitat pública" (article 11 de la llei d'indult del 1870) i que tampoc es basaria en motius d'utilitat pública. Què és la utilitat pública? "Un principi genèric el destinatari del qual és col·lectiu, idealment, la comunitat en el seu conjunt", segons Alfonso Ruiz Miguel, catedràtic de filosofia del dret de la Universitat Autònoma de Madrid. L'informe del Suprem ve a dir que si es fonamenten els indults en la utilitat pública, això seria una disfressa per cobrir inconfessables interessos partidistes. I es diu de manera explícita: "Alguns dels que aspiren al benefici del dret de gràcia són precisament líders polítics dels partits que, ara per ara, garanteixen l'estabilitat del govern cridat a l'exercici del dret de gràcia". No cal estar gaire informat per posar nom i cognom: Oriol Junqueras, president d'Esquerra Republicana de Catalunya, per exemple.

Sentència bis

L'informe també compleix un altre objectiu, el d'obrir la porta als recursos davant la sala tercera, la contenciosa administrativa, del Suprem, que ja va anul·lar el 2013 l'indult del govern de Mariano Rajoy al conductor kamikaze. "En qualsevol cas –diu l'informe després de l'al·lusió implícita a Junqueras–, no és a la jurisdicció penal a la qual incumbeix l'anàlisi de la concurrència dels pressupostos normatius que legitimen una decisió governamental cridada a deixar sense efecte una sentència dictada pel Tribunal Suprem". És a dir: atenció, magistrats de la sala tercera! Manuel Marchena, ponent de la sentència de l'octubre del 2019, va considerar el Procés una "ensoñación" que va acabar quan es va publicar l'article 155 de la Constitució al Butlletí Oficial de l'Estat (BOE). Ara ha fet una sentència bis autodefensiva i serà, de facto, el guió dels recursos contra els decrets d'indults i a favor de la seva revisió a la sala tercera.

Però qui està legitimat per recórrer? El PP no ha participat en la causa contra el Procés; Vox, en canvi, sí. És difícil que s'admeti, per tant, la capacitat dels populars per recórrer. Tampoc és habitual que la Fiscalia recorri. El més probable és, doncs, que s'admeti el recurs del partit d'ultradreta.