Un mapa en moviment
ERC és la formació que té l’electorat repartit de forma més homogènia pel territori
PolitòlegMés enllà del repartiment d’escons, les eleccions ens permeten dibuixar molts mapes de la realitat sociopolítica del país. Si el 2017 en els mapes de la formació més votada hi havia un predomini del color taronja de Ciutadans a la costa i una hegemonia de Junts per Catalunya a la resta del país, en aquesta ocasió el PSC ha substituït Ciutadans com a primera força a les zones metropolitanes. ERC, per la seva banda, conserva els seus feus ja consolidats de les Terres de l’Ebre, i eixampla el perímetre de la seva primera posició cap a Ponent i l’Anoia. Però Junts conserva la primera posició en bona part de les comarques interiors del país, i sobretot a la demarcació de Girona i a la Catalunya Central.
Tanmateix, els mapes de la força més votada són necessàriament simplificadors. Pintem d’un color cada comarca, però sovint les diferències entre els primers partits són molt petites. Per això, el mapa de la segona força més votada ens ajuda a complementar i entendre millor quin és el patró de distribució territorial del vot. I en el segon mapa s’hi observa un predomini del color groc d’ERC. Aquesta és la pauta que ja vam observar el 2017: ERC aconsegueix una implantació força homogènia de cap a cap de Catalunya, però no assoleix una hegemonia clara pràcticament enlloc, amb l’excepció de les Terres de l’Ebre.
La gràfica de la concentració territorial del vot ens dona més claus per explicar aquests mapes. En aquesta gràfica hi representem un indicador que es basa en el conegut índex de Gini, que varia entre 0 i 1. Els valors propers a zero indiquen els partits que tenen el vot repartit de manera molt homogènia al llarg del territori, mentre que valors més propers a 1 són vots concentrats de manera molt asimètrica. De fet, un partit que tingués exactament el mateix percentatge de vots a totes les meses tindria un índex de concentració del vot de 0, mentre que un partit que obtingués tots els vots en unes quantes meses i cap vot a la resta, tindria un índex d’1. Les dades representen l’evolució de la concentració territorial del vot als diversos partits des del 2006 fins ara.
En aquesta gràfica hi podem veure un patró clar. D’una banda, Junts ha esdevingut una formació molt especialitzada territorialment. A mesura que han passat els anys, la formació de Carles Puigdemont ha anat concentrant-se en determinades parts del territori, com Girona o les comarques centrals, mentre que s’afeblia en d’altres, com el sud del país o les zones metropolitanes.
D’altra banda, el PSC ha aconseguit revertir la tendència. Al començament del període analitzat era el partit més ben implantat a tot el territori, perquè aconseguia grans majories a la zona metropolitana i era segona força a la resta del país. A mesura que es va anar fent petit, el PSC es va anar especialitzant en determinades zones, però ara s’ha tornat a estendre per tot del país.
Sense hegemonies
En aquest mapa, però, hi destaca Esquerra Republicana. És el partit amb un índex de concentració més baix. Si al principi del període era un partit amb el vot molt concentrat, actualment és encara el partit que té una implantació territorial més homogènia. Esquerra no és hegemònica pràcticament enlloc, però té una presència molt consistent en zones metropolitanes i rurals, a la costa i a l’interior. Per això el seu índex de concentració territorial del vot segueix sent el més baix de tots els partits, com ja ho va ser el 2017. Sembla que l’aposta d’Oriol Junqueras per convertir ERC en un partit catch-all, capaç d’arrossegar votants diversos, hauria aconseguit una penetració molt equilibrada. No li ha servit per aconseguir hegemonies consistents (més enllà de les Terres de l’Ebre), però sí per tenir una presència consistent al conjunt del territori.
Els altres partits, per la seva naturalesa, tenen un electorat més concentrat territorialment, amb l’excepció parcial dels comuns i, curiosament, de Vox, que aconsegueix penetrar més enllà dels seus feus més evidents. Tot plegat configura una geografia electoral en transformació, que ens dona pistes sobre les bases profundes del nou sistema català de partits. Molt fragmentat, sense hegemonies clares, però amb una formació que aconsegueix penetrar de manera relativament homogènia a les diverses zones del país.