Manuel Valls: retrat d’una retirada

BarcelonaVençut a l’evidència, Manuel Valls ha donat per morta la seva trajectòria política a Espanya. El seu comiat en una entrevista a El Mundo no serà l’últim: encara ha de renunciar definitivament a l’acta de regidor barceloní, cosa que farà aviat. Una sortida discreta i calculada quan tot just es compleixen dos anys de les eleccions municipals. Es certifica així el fracàs del projecte que part de les elits barcelonines i diversos fontaners de la política unionista van cuinar amb diferents graus de protagonisme durant més d’un any. L’exultació als inicis del projecte, en què empresaris i polítics es fotografiaven amb l’ex primer ministre francès amb la sensació d’estar fent “quelcom històric” -recorda un d’ells- ha donat lloc a un adeu desabrigat a l’espai polític que mai va acabar de construir.

La de Valls a Barcelona ha sigut una trajectòria solitària malgrat les altíssimes expectatives que va generar al principi i el gran nombre de personalitats que van implicar-se en el seu desembarcament a la ciutat, que alguns -ell inclòs- concebien com la primera pedra d’un futur projecte polític a Catalunya i Espanya. “Aquest és un país on es donen molts copets a l’esquena”, lamenta una font, que admet que el projecte ideat per membres de Societat Civil Catalana i finançat per diversos empresaris unionistes -com va destapar l’ARA en una investigació- es va anar “desfent” fins i tot abans de l’inici de la campanya.

“El van anar a buscar”, recorda un membre del seu equip. “Ell va pensar que darrere això hi havia un suport generalitzat”. Després del dinar amb José Rosiñol i Josep Ramon Bosch (de SCC) i l’empresari Javier Vega de Seoane (expresident del Cercle d’Empresaris) en què se li va fer la proposta, Valls es va reunir amb nombroses personalitats del món empresarial i polític català. “Necessitava suports i aixopluc mediàtic”, recorda un dels que van ajudar-lo en aquesta etapa. Un dels grups amb qui mantenia trobades el formaven Fernando Carrera -que va formar part del seu equip de confiança-, Chantal Moll -Universitaris per la Convivència-, Pere Lluís Huguet (Cs), Joaquim Coll (exvicepresident de SCC) i Sergio Palomino (Manifiesto), confirmen diverses fonts. Reflexionaven, recorda una veu, sobre la “possibilitat” de crear una candidatura partint del que consideraven la màxima expressió de l’europeisme: que un ex primer ministre francès pogués ser alcalde de Barcelona. Però quan va decidir-se a fer el pas, els suports que Valls va rebre no van ser tots els que esperava, i, de fet, una veu recorda els “retrets” de Valls a la “tebior i fins i tot inhibició dels suposats representants de la burgesia de la ciutat davant de la pressió nacionalista i el repte populista”.

“Estava convençut que aglutinaria una plataforma amb diverses forces unides, però no la va arribar a tenir mai”, recorda una altra font. Valls volia sumar-hi el PSC i el PP, però només va poder comptar amb Cs. “Li vaig dir que era difícil que partits consolidats renunciessin a les seves sigles”, rememora l’exsocialista Celestino Corbacho, que va entrar com a número tres de la llista. “Va fer una anàlisi errònia de la realitat”, diu una segona veu, que ho atribueix a un mal assessorament de figures com Vega de Seoane: “Només perquè era català i parlava català ja es pensaven que havia d’arrasar, com un sioux a la tribu dels sioux”.

La coalició amb Cs no va ser plàcida. Mentre veus pròximes al regidor acusen Albert Rivera d’haver “patrimonialitzat” la candidatura, fonts de Cs recorden que va ser ell qui va dir a TVE que valorava una oferta del partit per presentar-se. “Ell va llançar el guant i Rivera el va recollir”. “A Rivera li va semblar un bon candidat, però no se’l va acollir prou”, destaca una font coneixedora. Les tensions entre els dos líders van ser immediates i, de fet, algunes veus critiquen al partit no haver mobilitzat les bases en campanya. En paral·lel, nombroses fonts apunten que va ser precisament la “dretització” de Cs arran del pacte amb el PP i el suport de Vox a Andalusia el que va jugar més en contra de les possibilitats de l’exministre, que va arribar a desmarcar-se públicament de l’estratègia de Cs.

“El context canvia: no és el mateix el Cs del 2017 que el Cs després de la moció de censura, amb el PSC remuntant”, considera una font. Valls, que havia reivindicat el llegat de Pasqual Maragall -i fins i tot va comptar amb el seu excap de gabinet a l’alcaldia, Xavier Roig- queda descol·locat. “Res li va jugar a favor”, apunta una font. La nit electoral admet que el resultat -sis regidors- no és l’esperat. És en aquelles hores quan idea el moviment que el porta al trencament definitiu amb Cs -que va deixar el grup de Valls amb dos regidors- i Lliures.

"Fer un Valls"

El moviment que va idear Valls va ser el de donar suport a la líder dels comuns, Ada Colau. Per a moltes fonts, aquest gest, per si sol, ja va donar valor al seu pas per Barcelona. Aquest “mal menor” estava condicionat al fet que el PSC fos al govern. Jaume Collboni va conèixer la maniobra des del primer moment, com va admetre dijous a Ràdio 4. El PSC va fer de pont i diferents membres del partit van contactar amb l’equip de Colau per demanar que no es precipitessin en la lectura dels resultats. Després Valls faria pública l’oferta. La fotografia de la líder dels comuns amb cara de circumstàncies aguantant la vara d’alcaldessa i amb l’ex primer ministre francès aplaudint-la ufanós de fons va marcar l’inici explosiu del seu pas pel consistori: va aconseguir apartar ERC de l’alcaldia, un dels objectius bàsics de la seva campanya. A l’altre cantó, va “afermar el populisme a Barcelona”, lamenta el líder de Lliures, Antoni Fernàndez Teixidó.

Més enllà d’aquest gest, que alguns han batejat com “fer un Valls”, poca cosa més. Els primers mesos va estar absent: el viatge de noces i l’assistència a l’homenatge a l’expresident francès Jacques Chirac el van mantenir allunyat tant dels actes de la Mercè com del primer plenari. Valls, que va declarar comptar amb només 15.000 euros de patrimoni, ha seguit plenaris des de Menorca, on va quedar confinat quan es va decretar l’estat d’alarma, i també des de París. I el seu grup va decidir no participar en la sessió extraordinària convocada per retirar la Medalla d’Or al rei emèrit. L’absència dels dos regidors de Barcelona pel Canvi, de fet, va ser clau per fer decantar la balança a favor dels grups independentistes i que la mesura quedés aprovada per la mínima.

En paral·lel, el partit va crear en aquesta etapa, Barcelona pel Canvi, també està abocat a canvis. Parera -que ara és diputada al PP- el vol fer créixer a Catalunya -com va avançar l’ARA- i intentar un acord amb els conservadors. Amb el seu comiat, però, Valls es desvincula també d’aquest projecte. Com detalla una veu de l’empresariat, per a aquells que li van donar suport, el problema és que era “massa bo per aquí” i “no se l’ha valorat”. Però aquesta mateixa persona remata: “La gent més sensata et dirà que no s’ho va prendre seriosament i que va muntar tot allò amb una base molt prima. Tampoc ho va treballar gaire, la veritat”.