La municipalització de l’aigua que va arribar de miracle al segle XIV

ManresaMontcada i Reixac, Girona o Sant Adrià de Besòs són només algunes de les poblacions que en els últims mesos s’han compromès a gestionar de manera pública l’abastiment d’aigüa per retornar a mans dels ciutadans un servei que, als inicis de la democràcia, la majoria d’ajuntaments catalans van cedir a empreses privades. Però en tota regla sempre hi ha una excepció. I en aquest cas és Manresa, on fa més de 150 anys que el servei d’aigües està en mans dels seus veïns, gràcies a un canal que van construir els manresans al segle XIV i que va donar lloc a una de les llegendes insígnies de la ciutat: el Misteri de la Llum. Una ciutat, el cor de Catalunya, que en les pròximes eleccions haurà de triar entre deu candidatures que es repartiran els 25 regidors del ple municipal i on l’alcaldia no està gens clar qui l’acabarà ocupant.

“Els egipcis adoraven el sol, nosaltres adorem l’aigua”, sosté Josep Alabern, que va ser gestor de l’empresa municipal Aigües de Manresa entre el 1982 i el 2018, i a qui es coneix popularment com el senyor de les aigües. Ell va ser un dels artífexs de l’operació per convertir en empresa municipal la Junta d’Aigües Potables de Manresa, formada pels plomistes, els propietaris dels drets d’aigua, que des del 1861 havien gestionat aquest servei. “La Junta no tenia personalitat jurídica, i vam optar per fer una empresa municipal perquè l’aigua es conservés en mans dels veïns. Perquè és molt més que un bé essencial, sense aigua no hi ha vida”, defensa Alabern, que creu que l’aigua, a Manresa, “té un sentit i una mística que no té a altres llocs”.

De fet, un dels orgulls dels manresans és el canal de la sèquia, de 24 km, que van aixecar els seus vilatans del segle XIV i que els va suposar l’excomunió per un conflicte amb el bisbat de Vic, solucionat gràcies al Misteri de la Llum. Diu la llegenda que va aparèixer una llum, procedent de Montserrat, que va travessar els vitralls de l’església de Carme i va il·luminar l’altar, cosa que es va interpretar com un senyal diví: en el conflicte entre Manresa i el bisbat de Vic, Déu es posava al costat dels manresans. I 600 anys després la ciutat continua utilitzant el mateix canal per fer portar l’aigua del Llobregat.

Aigües de Manresa va començar a funcionar el 1982 i actualment abasta 16 municipis més, la majoria de la comarca. I, ara, per complir les noves normatives estatals i europees, la companyia pública passarà de ser municipal a “plurimunicipal”. “Al llarg del 2019 els 16 municipis adquiriran accions de l’empresa i passaran a ser copropietaris”, indica l’alcalde actual, Valentí Junyent, que creu que la gestió d’Aigües de Manresa “és exemplar”. “A l’estar municipalitzat els ciutadans paguen un preu que és el més just possible i amb una empresa que és viable econòmicament. I la gran diferència és que l’objectiu d’Aigües de Manresa no és obtenir el màxim de benefici, sinó oferir el millor servei per als ciutadans”.

Però, més enllà de la gestió de l’aigua, Manresa encara una nova legislatura en què el pròxim alcalde haurà de donar resposta a un dels principals problemes que arrossega des de fa temps: les comunicacions amb Barcelona i la seva àrea metropolitana. “Només tenim dues vies: una autopista caríssima i una carretera que té una densitat de 20.000 vehicles diaris i on cada dia hi ha embussos. I el tren tarda el mateix temps a arribar a Barcelona que fa 150 anys, quan va arribar per primera vegada a Manresa”, lamenta el director del Centre d’Estudis del Bages, Francesc Comas. Ell creu que, a més, la ciutat hauria d’“exercir més de capital del territori, entès com a motor de la Catalunya central” i engegar una reforma del centre històric, “on hi ha molts edificis degradats i pisos buits”. Així mateix, en els pròxims quatre anys, la capital del Bages celebrarà dues efemèrides molt importants que poden suposar “una gran oportunitat”: el 2020 farà 200 anys que va començar a funcionar la fàbrica Can Miralda, coneguda popularment com la Fàbrica dels Panyos, i el 2022 farà 500 anys de l’arribada de Sant Ignasi de Loiola a Manresa.

10 candidatures, 25 regidors

Tot plegat en unes eleccions en què s’han presentat fins a deu candidatures a l’alcaldia manresana, que aquesta legislatura ha estat en mans de la coalició formada per CiU i ERC. Un pacte de govern que va estar a punt de perillar quan, l’abril del 2017, es va gravar i filtrar una conversa del coordinador del Partit Demòcrata, David Bonvehí, en què parlava de buscar un candidat autonomista si el procés fracassava. Els convergents van culpar la republicana Mireia Estefanell de gravar-ho i l’alcalde va demanar la seva retirada com a tinent d’alcaldia.

Caldrà, doncs, esperar al 27 de maig per saber si els estira-i-arronsa entre convergents i republicans els passen factura o si hi ha sorpasso d’ERC, que el 28-A va aconseguir més vots que JxCat, però que mai ha guanyat unes eleccions municipals des de la democràcia. A més, tampoc està clar quins grups aconseguiran superar el llindar de vots necessaris per obtenir representació. De les 10 candidatures que també es van presentar fa quatre anys, només sis van obtenir cadires al ple. Dubtes i incògnites que es resoldran a les urnes.