El manifest dels ‘indignats’ no nota el pas del temps

BarcelonaAcabar amb el bipartidisme i el poder de bancs i corporacions empresarials, posar fi a les retallades o fer complir la promesa constitucional d’un habitatge digne. El 15-M va aconseguir situar aquestes qüestions i moltes altres al centre del debat públic i va transformar-les en reivindicacions als manifestos a Barcelona i Madrid. Els moviments i els partits sorgits d’aquell esclat social (o els que s’hi van sentir interpel·lats) les van recollir i les han defensat des de llavors, però la majoria de fites estan a les beceroles i, una dècada després, són encara vigents.

Llei electoral

El bipartidisme sobreviu a l’auge de la nova política

Llistes obertes, circumscripció única o escons proporcionals als vots són algunes de les propostes que es van gestar per acabar amb l’hegemonia del PP i el PSOE. El sistema electoral espanyol, però, només ha patit reformes de poca volada, i no és fins ara que el Congrés estudiarà canvis a la Loreg per millorar la proporcionalitat del sistema, rebaixar als 16 anys l’edat per poder votar o fixar les llistes cremallera. Sense cap dels canvis reclamats fa deu anys -tampoc a Catalunya, única comunitat sense llei electoral pròpia-, partits com Podem, amb molts dels seus dirigents implicats al 15-M, o Cs van aconseguir sacsejar la dinàmica de les majories a l’Estat, i els liles han arribat al govern espanyol. Les dues formacions, però, han caigut en crisi i Pablo Iglesias i Albert Rivera han acabat deixant les institucions. L’anomenada nova política ha tingut més recorregut als municipis, assumint -això sí- renúncies i contradiccions.

Democràcia participativa

Referèndums vetats i augment de la repressió contra la dissidència

L’aspiració de més participació ciutadana en les decisions polítiques no s’ha vist satisfeta. Els referèndums generen recels a l’Estat, que ha reprimit o vetat els intents d’exercir l’autodeterminació de Catalunya, un dels drets que reivindicava el manifest a Barcelona. Els principals partits a l’Estat es neguen a impulsar una consulta que obri la porta a canviar el model d’estat i amb la Corona assetjada pels escàndols de Joan Carles I i la seva fugida d’Espanya, s’ha vist un tancament de files al voltant de Felip VI. La repressió de la dissidència va anar a més amb la llei mordassa (2015) del PP, vigent malgrat el canvi de govern, i la persecució d’artistes i tuitaires.

Separació de poders

L’herència del franquisme es manté als poders de l’Estat

Una de les demandes que continuen ressonant és la de l’efectiva separació de poders. La judicialització del Procés ha demostrat la llunyania d’aquest objectiu, amb una policia patriòtica, sentències de caràcter polític i el PP i el PSOE competint per controlar la Fiscalia i els tribunals. La renovació del Consell General del Poder Judicial, amb el mandat caducat des del 2018, continua bloquejada, i l’òrgan de govern dels jutges ha trencat amb la seva imparcialitat defensant la monarquia, com també han fet -amb apologia del franquisme inclosa- grups de militars. Les crides a recuperar la memòria històrica van cristal·litzar el 2020 amb l’aprovació del PSOE d’un avantprojecte de llei que compromet la Moncloa a fer-se càrrec de les exhumacions de les víctimes de la Guerra Civil. Un any abans (44 després de morir) va arribar l’exhumació de Franco del Valle de los Caídos.

Corrupció

Condemnes als tribunals a banda i banda de l’arc parlamentari

El “no hay pan para tanto chorizo ” que es cridava fa 10 anys encara desconeixia els papers de Bárcenas, el cas dels ERO a Andalusia, la sentència de la Gürtel contra la corrupció del PP (2018), ni la del cas Palau, que va condemnar el mateix any CDC per finançar-se il·legalment a través de la institució. Al llarg d’aquests deu anys també ha crescut el cas 3%, i l’expresident de la Generalitat Jordi Pujol -per a qui la Fiscalia demana ara 9 anys de presó- ha confessat haver tingut diners amagats a Andorra, punt clau en la causa que afecta tota la seva família.

Sistema bancari

Sense nacionalitzacions ni retorn dels diners del rescat

Deixant de banda objectius de màxims com la supressió del Fons Monetari Internacional (FMI) i el Banc Central Europeu (BCE), tampoc van tenir èxit les demandes de nacionalitzar les entitats bancàries rescatades per l’Estat -el cost del qual s’eleva a 65.725 milions- ni la creació d’una banca pública, malgrat la reiterada voluntat política d’aconseguir la fitxa bancària per a l’Institut Català de Finances. Tampoc s’ha aconseguit aturar el procés de conversió en bancs de les caixes (a Catalunya ja no en queda ara cap) i l’auditoria sobre el deute públic i l’impagament del que es considerés il·legítim que es va plantejar llavors, recollida als programes de partits com Podem, no ha arribat mai.

Retallades i ocupació

Deu anys per recuperar la inversió social i nova reforma laboral

L’infrafinançament denunciat pels sanitaris durant la pandèmia beu encara de les retallades posteriors a la crisi del 2008. A Catalunya el govern d’Artur Mas va disminuir en un 26% el pressupost en sanitat, educació i serveis socials. Els comptes estatals i catalans han estat més expansius els últims anys -amb alguna reforma fiscal de caràcter progressiu-, i els de la Generalitat del 2020 van recuperar els nivells absoluts de despesa social del 2010. La crisi del covid-19, de moment, ha forçat un canvi de paradigma en què les institucions aposten per defugir les retallades. En el terreny laboral, la lluita per acabar amb la reforma del PSOE (2010) va topar el 2012 amb la nova reforma del PP, que abaratia encara més els acomiadaments. La promesa del govern espanyol de derogar-la encara està per complir, com també la reforma de les pensions, que, contra el que clamava el 15-M, buscarà una jubilació més tardana. El salari mínim, per cert, és de 950 euros, lluny dels 1.200 que s’exigien el 2011.

Habitatge i medi ambient

La bombolla del lloguer manté els desnonaments a l’ordre del dia

El creixement de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca i l’aparició d’altres moviments en defensa d’un habitatge digne és un èxit del 15-M. Dos anys després el Congrés tramitava la ILP per a la dació en pagament, però el resultat final en desvirtuava els objectius inicials. El lema “Ni un desnonament més” ha conviscut des de llavors amb una mitjana de gairebé 60.000 llançaments anuals a l’Estat. I malgrat que la llei catalana obliga des del 2015 els grans tenidors a oferir lloguer social abans de desnonar famílies vulnerables, l’any passat va haver-hi una mitjana de 15 llançaments diaris al país. L’increment dels lloguers, els recels del PSOE a l’hora de regular el mercat -el decret català per fer-ho està recorregut al Tribunal Constitucional- i la falta d’habitatges protegits han abocat moltes famílies a l’ocupació. Més avenços hi ha hagut en l’àmbit mediambiental, amb l’aprovació de la primera llei espanyola contra el canvi climàtic i un compromís més gran dels partits amb les polítiques verdes.

Defensa i estrangeria

La despesa militar es dispara i es mantenen els CIE

Els indignats reclamaven la reducció de la despesa militar o el tancament de les fàbriques d’armes, plantejaments que no han tingut cap recorregut i que han topat amb un Estat cada cop més implicat en la indústria bèl·lica. Espanya ha anat augmentat la despesa militar (un 9,4% l’any passat) i l’impuls dels seus governs ha consolidat el país com el setè exportador mundial d’armes. Els moviments del 15-M tampoc han aconseguit acabar amb la llei d’estrangeria ni el tancament dels centres d’internament per a estrangers, on diverses ONG denuncien abusos i agressions policials constants.