Una mala notícia

BarcelonaEn els rengles independentistes es va passar ahir de la indignació a un cert fervor propi dels que gaudeixen arrebossant-se en el greuge. No és el cas de Xavier Trias i el seu entorn, que ja es veia governant la ciutat; però sí del sector més radical de Junts i també d’ERC, que veuen com el pacte tripartit de Barcelona (un cordó sanitari antiindependentista en tota regla) pot esdevenir la clau d’un argumentari guanyador de cara a les eleccions del 23-J. No dubto que sigui així, perquè el PSC i Sumar comptaven presentar-se com el dic de contenció del PP i ara aquesta pretensió fa riure. Per això el candidat dels comuns, Jaume Asens, va presentar la dimissió divendres: sabia el que estava a punt de passar, i no tenia estómac per defensar-ho.

També estan contents els que portaven anys blasmant l’estratègia del diàleg i “eixamplar la base”, que defensava ERC en solitari i ara s’ha esfondrat amb estrèpit. S’entén que alguns vulguin remarcar que el temps els ha donat la raó, però el cert és que el que ha passat a Barcelona confirma l’aïllament de l’independentisme, el retorn a la política de blocs, el salt definitiu dels comuns a la trinxera oposada i, en resum, la fallida d’una aposta de país que es basava en la consecució de majories àmplies que acceptessin el dret a decidir (un principi que Collboni i Colau reivindicaven cínicament com a propi, en els moments àlgids del Procés). És cert que Junts i ERC tenen l’oportunitat de millorar les seves expectatives electorals, però a nivell de país la retirada de personatges com Asens, i la defecció dels comuns –reduïts a la trista condició de crossa de les “polítiques d'estat” contra Catalunya–, és una mala notícia per al país.