Majories estretes per legitimar el sí
Els sobiranistes d’Escòcia i Quebec en van tenir prou imposant-se en escons per fer un referèndum
Amb quina majoria seria legítim tirar endavant el procés d’independència després de les eleccions del 27-S? ¿N’hi hauria prou amb una majoria absoluta de diputats favorables a crear un nou estat? ¿Caldria que els partidaris del sí guanyessin també en vots? ¿O ni tan sols així hi hauria prou raons per procedir a la desconnexió d’Espanya? El debat sobre les majories que podrien legitimar el procés s’escalfa a mesura que s’acosta la cita. Mentre CDC i ERC sostenen que, tractant-se d’unes eleccions al Parlament, el que compta és sumar com a mínim 68 escons, la CUP reclama que el sí també superi el 50% dels vots. Què hauria passat si s’hagués fet aquest debat després de les eleccions del 2012? CiU -que hi acudia amb la bandera del dret a decidir-, ERC i la CUP van sumar 74 diputats, però es van quedar en un 47,87% dels vots. És una incògnita l’impacte que pot tenir la fórmula unitària de Junts pel Sí, però un dels escenaris més probables és que aquesta candidatura i la de la CUP sumin majoria absoluta en diputats però no pas en vots. Com han resolt situacions semblants en altres indrets?
Des de la declaració d’independència nord-americana del 1776 -votada per 12 de les 13 colònies, tot i que Nova York s’hi acabaria afegint més tard- fins a la de Kosovo del 2008 -votada per 109 dels 120 membres de l’Assemblea-, els pronunciaments d’aquest tipus han sigut l’eina utilitzada en casos de supermajories del sí. Ara bé, s’han fet generalment en contextos de descolonització o després d’un conflicte armat. En alguns casos, aquestes declaracions, tot i gaudir d’un suport folgat, han originat estats fallits: des de Lviv, a Ucraïna occidental (1918), fins la República Turca del Nord de Xipre (1983).
Referèndum o plebiscitàries
Els processos de secessió en territoris pertanyents a democràcies occidentals s’han desenvolupat dins d’una certa diversitat de majories. La modalitat d’accés a la sobirania preferida en aquests espais és el referèndum, però en el cas català -o amb l’actual legislació canadenca, més estricta arran de la llei de claredat del 2001-, davant d’un bloqueig institucional, la via parlamentària es planteja com una alternativa.
Els exemples d’Escòcia i el Quebec són significatius. Els dos referèndums del Quebec -1980 i 1995- van ser convocats per un Parlament amb majoria independentista en escons, que es va veure afavorida per un sistema electoral majoritari tot i quedar molt lluny de la majoria en vots. El 1980 el Partit Quebequès (PQ) de René Lévesque disposava de 71 dels 110 escons de l’Assemblea Nacional (el 64,5%) tot i acumular només el 41% dels sufragis. El 1995 la llista de Jacques Parizeau tenia 77 dels 125 diputats (61,6%) després de rebre el suport del 44,8% dels quebequesos, però se sobrepassava la meitat dels vots si s’hi sumava el 6,5% assolit pel partit autonomista Acció Democràtica del Quebec, també partidari del sí a la consulta.
A Escòcia el referèndum del 2014 fou convocat per un SNP amb 69 dels 125 escons, després d’obtenir un 45,4% de vots a nivell de districte i un 44% per llista, amb el sistema escocès de doble urna. En aquests tres casos, els governs independentistes van poder disposar de la competència per convocar un referèndum que els permetés mesurar forces. El no es va imposar a les urnes tots tres cops. Al Quebec, després de l’enduriment legislatiu del 2001, sectors independentistes del PQ van defensar la via de les eleccions plebiscitàries, tot i que la línia oficial segueix apostant pel referèndum.
Un cas que crida l’atenció és la separació de Txèquia i Eslovàquia el 1993. Si bé tècnicament va ser una dissolució o partició d’una federació, a la pràctica Eslovàquia va forçar les negociacions i, davant la fallida de les propostes confederals, va acabar votant una declaració de sobirania, sense la celebració d’un referèndum i amb una opinió pública d’entrada contrària a la secessió. Vladimír Mečiar, del Moviment per a una Eslovàquia Democràtica, només disposava de 74 dels 150 escons al Consell Nacional eslovac i un 37,26% dels sufragis. En exposar la seva proposta de dotar Eslovàquia de “subjectivitat internacional”, el guanyador de les eleccions txeques, Václav Klaus, va rebutjar la idea. El 17 de juliol del 1992, els parlamentaris eslovacs van votar una declaració de sobirania, amb 113 vots favorables, 24 en contra i 10 abstencions. Això va provocar la dimissió del president de Txecoslovàquia, Václav Havel, i un procés de dissolució que culminaria l’1 de gener de 1993.
Estratègies sense l’aval espanyol
¿Seria legítim engegar un procés independentista abans de celebrar un referèndum? El no taxatiu de l’estat espanyol a autoritzar-ne un ha obligat les forces sobiranistes catalanes a repensar estratègies. El catedràtic de la Universitat de Princeton Carles Boix va suggerir una possible solució: una majoria parlamentària en escons podria emetre una declaració de sobirania per emprendre el camí, però la proclamació formal d’independència vindria en una fase posterior i requeriria una majoria en vots calculada a partir del suport obtingut pels diputats que la votessin. El debat sobre les majories de cara al 27-S continua obert.
Coscubiela diu que el 27-S no pot substituir un referèndum
Després que PSOE i Ciutadans hagin defensat aquest cap de setmana que no hi ha cap majoria que el 27-S pugui legitimar l’inici d’un procés d’independència, Catalunya Sí que es Pot va insistir ahir que els comicis no poden fer la funció d’un referèndum d’autodeterminació. “Neguem que les eleccions puguin substituir un referèndum, tot i que som conscients que l’Estat ha negat l’exercici del dret a decidir”, va exposar a l’ARA Joan Coscubiela, número tres de la llista de l’esquerra alternativa. Coscubiela va apuntar aquest dilluns que qui atorga “aquest caràcter refrendari” al 27-S són tant la coalició de Junts pel Sí com PP i Ciutadans, que “coincideixen a alimentar el debat”, segons el diputat d’ICV al Congrés. CDC i ERC fan una lectura ben diferent, expressada pel president de la Generalitat, Artur Mas, l’endemà de firmar el decret de convocatòria del 27-S. Sense la possibilitat de convocar una consulta legal i acordada, Mas considera que cal regir-se per les regles de les eleccions i que és suficient una majoria absoluta d’escons (68 diputats). La CUP reclama una majoria també en vots per legitimar el procés d’independència.