Madrid, el 'sistema' que amenaça el govern espanyol
Sánchez comença els contactes amb els presidents autonòmics per calibrar si pot obrir una bretxa en el PP
BarcelonaGermà Bel la va encertar de ple amb el títol i la tesi del seu llibre Espanya, capital París (Destino, 2010): el gran consens del poder polític espanyol des de la Transició ha estat construir un Gran Madrid seguint el model francès amb París. Per això hi han destinat quantitats ingents de recursos, la plasmació més efectiva dels quals és la xarxa radial d’infraestructures que converteix Madrid en el centre per on tot ha de passar: des de les mercaderies fins a les carreres professionals.
Aquest projecte de Gran Madrid ha estat alimentat pel PP i el PSOE, sense distinció. Però el cas és que ha derivat en un "sistema Madrid", manllevant el terme d’Enric Juliana, totalment colonitzat per la dreta espanyola i que avui dia exerceix el paper de contrapoder a un govern espanyol que té els seus principals suports a les perifèries. La història de com Madrid s’ha convertit en una mena de zona zero per a l’esquerra espanyola seria molt interessant d’explicar, però la podríem resumir en un fet: el PP és qui ha sabut identificar-se millor amb els sectors que han prosperat vivint a l’agradable ombra de l’Estat, i que avui dia aplega una gran munió de gent que va des d’alts funcionaris fins a professionals liberals, passant pels executius de l’Íbex que es reparteixen els grans contractes públics, com va denunciar el famós informe de l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques. Tot plegat funciona com una autèntica oligarquia, amb sagues familiars que es remunten al segle XIX, que més que una ideologia concreta comparteix la necessitat de defensar l’statu quo, que ells identifiquen amb la defensa de l’Estat i la unitat d’Espanya. És a dir, amb l’argument de la defensa de l’Estat, el que estan fent és defensar els seus interessos particulars.
La gran fal·làcia és que aquest Gran Madrid construït a base de diners públics es vengui ara com un exemple d’economia liberal. I encara més com a locomotora econòmica d’Espanya quan el que està fent és concentrar cada cop més recursos a còpia d'empobrir àmplies zones de l’Estat. No hi ha una Espanya buidada, hi ha una Espanya aspirada per Madrid. I entre els aspirats no hi ha precisament Catalunya, que ha mantingut de forma heroica, i en una competició completament adulterada, la seva porció del pastís: el 19% del PIB espanyol. Aquest percentatge s’ha mantingut bastant estable en els últims 70 anys. En canvi, Madrid ha escalat des del 14% als anys 50 fins al 19,4% ara. Cinc punts que han perdut territoris com Andalusia, les Castelles, Galícia o fins i tot Euskadi.
Funcionaris madrilenys
Una anècdota explicita molt bé aquest comportament. Quan Miquel Iceta era ministre de Política Territorial i Funció Pública, un dels seus alts càrrecs va voler proposar que, per facilitar el fitxatge d’assessors catalans o d’alguna altra part d’Espanya, el ministeri els pagués l’habitatge a Madrid, ja que si no, amb el sou que podien oferir, la majoria acabaven perdent diners i s’hi negaven. Van ser els mateixos funcionaris del ministeri, la majoria madrilenys, els que van bloquejar la proposta amb l’excusa que era discriminatòria per a ells. I per això els ministeris i la resta d’organismes estatals estan ocupats per madrilenys en més d'un 50%. L’Estat és seu.
Però el cas és que ells no es veuen com a madrilenys, és a dir, no es veuen com a habitants d’un territori concret sinó com a autèntics espanyols. Madrid és la quinta essència d’Espanya, és "Espanya dins d’Espanya", com va dir Isabel Díaz Ayuso; no és un lloc com els altres, sinó tots i cap alhora. Un no lloc que, per tant, no pot donar peu a cap particularisme. Per això, per a ells no té sentit que des de la resta d’Espanya es critiqui Madrid, perquè Madrid és de tots. Per això Ayuso no vol que els presidents autonòmics del PP negociïn bilateralment amb Sánchez, i per això ella es veu a si mateixa com l’autèntica cap de l’oposició, perquè no actua amb una òptica territorial.
Ronda amb presidents autonòmics
Sánchez ha començat aquest divendres les trobades amb els presidents autonòmics per calibrar si pot obrir una bretxa al PP, però ni el gallec Alfonso Rueda ni l'andalús Juanma Moreno s'han sortit del guió marcat per Ayuso i Feijóo i han negat que vulguin obrir una negociació bilateral sobre el finançament i s'han mostrat molt contraris al concert per Catalunya. Això sí, almenys Sánchez s'ha assegurat el suport del PNB per la legislatura. El lehendakari, Imanol Pradales, ha deixat clar que ells estan per "l'estabilitat".
La novetat històrica del període actual és que aquest sistema Madrid ha identificat Pedro Sánchez com a enemic a batre. El deep state i el que podríem definir com l’Estat ampliat, cosa que inclou el poder empresarial i, evidentment, la justícia, li han declarat la guerra. Però no ens enganyem. La debilitat de l’esquerra a Madrid no és cosa d’ara. Per això si Sánchez vol sobreviure políticament, i en conjunt si l’esquerra espanyola vol tenir alguna possibilitat d’èxit en el futur, ha de començar a desmuntar el sistema.
I com es fa, això? Doncs és molt complicat. Un primer tast de la dificultat serà el traspàs de l’Agència Tributària a Catalunya, un dels contrapoders més grans que hi ha a dins de l’Estat. Fer-la més petita, trossejant-la, també vol dir afeblir-la. Per això, la resistència dels inspectors d’Hisenda, alts funcionaris de categoria A1, serà furibunda. De fet, ells estan convençuts que ho aturaran. Aquesta serà la gran prova de foc del govern Sánchez aquesta legislatura.
Al PSOE se li ha girat en contra la seva històrica aposta jacobina, i ara veuen amb espant que no els interessa aquesta Espanya reconcentrada a la francesa sinó un model més alemany, amb una xarxa de ciutats potents on Barcelona, però també València, Bilbao o Màlaga, tingui un protagonisme creixent. En concret, Catalunya és avui el contramodel al Madrid d’Ayuso. A Sánchez li convé que el model industrial i exportador català s’imposi al model Madrid, més centrat en els serveis i del que la dreta fa bandera amb la seva política d'impostos baixos.
¿Tenia això al cap Sánchez quan va donar llum verda al pacte d’investidura de Salvador Illa? No està gens clar. Està disposat a jugar a fons les seves cartes per intentar trencar la unitat d'acció del PP en matèria territorial? Això pot ser. El que és evident que una part de la urgència que hi ha a Madrid per foragitar-lo és perquè alguns, i Ayuso la primera, han vist l’amenaça a l’horitzó. Perquè per federalitzar Espanya abans cal desmuntar Madrid.