Madrid no és una festa

MadridEn aquesta fase de la vida política espanyola, Madrid no és una festa. Demano excuses a Ernest Hemingway per jugar amb el títol d'una de les seves obres més famoses, però em va molt bé perquè aquests dies –i no em refereixo només a la Setmana Santa– la capital d'Espanya bull com una olla de pressió, amb lluites pel poder per tot arreu. La convocatòria anticipada d'eleccions a Catalunya no ha fet sinó augmentar aquest clima i tots juguen a treure'n benefici. Un cop més tenim posat els focus al clatell, per veure cap a on tirem. Que en aquesta legislatura hi ha una cruenta batalla campal entre el govern i el PP, ja ho sabem prou. Però l'enfrontament entre els dos grans partits estatals torna a tenir en la carpeta de Catalunya un factor d'estímul especial. En aquest ambient, els socialistes se senten obligats a agafar distància respecte dels seus socis, en particular dels partits independentistes, mentre que el PP juga a atiar el foc tant com pot. Confirmant Alejandro Fernández com a cap de llista a les catalanes –un part “delicat”, va dir el designat–, el líder popular, Alberto Núñez Feijóo, ha sintetitzat la situació afirmant que si després del 12 de maig no governen les forces sobiranistes, s'ha acabat Pedro Sánchez. És una d'aquelles afirmacions que es formulen a la frontera entre els desitjos i la realitat.

Madrid, ja us ho dic, no és una festa. I Barcelona, per cert, sembla que tampoc. De vegades sembla que als dos costats de la plaça Sant Jaume hi ha instal·lats uns laboratoris d'experimentació política, on es juga amb tota mena de barreges químiques i ideològiques abans de llançar nous productes al mercat. En aquest context, m'imagino que per a molta gent anar a votar serà aquesta vegada un bon maldecap. Ho dic perquè la partida en curs té la seva complexitat. Els de pinyó fix no tindran grans problemes, però els que es decanten segons la valoració d'un conjunt de variables hauran de rumiar més aquesta vegada. La sensació de vertigen serà intensa el 12 de maig. Caldria editar una guia del votant per ajudar-lo a aclarir-se. Suggerir-li, per exemple, que es faci una llista de preguntes abans de decidir. Ja sabeu que els experts en sociologia electoral asseguren que cada vegada són més nombrosos els ciutadans que esperen a l'últim moment per decantar el sentit del vot. Ara caldrà que tinguin clares les prioritats. Preguntar-se, arribat el cas, si “vull que caigui Pedro Sánchez” o si “m'interessa més que aguanti perquè pugui aprovar-se i entrar en vigor la llei d'amnistia”. Una altra línia de reflexió és la que plantejaria interrogar-se sobre la viabilitat dels desitjos de Puigdemont de refer el camí cap a la independència, per comparació amb els beneficis que puguin obtenir-se de mantenir una relació laboriosa amb el govern, però que ha suposat avenços clars per refer la convivència a Catalunya.

Són preguntes aparentment senzilles, però que mereixen una certa reflexió. Deia que en aquesta fase Madrid no és una festa i que el clima polític empitjora cada dia que passa. I, personalment, em pregunto de què ha servit la divisió del món nacionalista i independentista. O quina utilitat i voluntat real tenen les crides a recuperar la unitat entre les forces polítiques d'aquest àmbit, almenys per la definició d'objectius i dels procediments per intentar assolir-los. Sovint recordo que l'exvicepresidenta del govern Soraya Sáenz de Santamaria, que va ser la mà dreta de l'expresident del PP Mariano Rajoy, solia dir que la primera divisió que obtindrien els independentistes amb el desenvolupament del Procés seria la que es produiria entre ells. Ara deu somriure quan llegeix els titulars d'aquesta precampanya. I lligo tot això amb la preocupació que em genera comprovar com ha pujat –per exemple, en moltes de les tertúlies que es fan a Madrid– el to i contingut despectiu per gairebé tot el que es proposa des dels partits d'àmbit català. I per obtenir aquest menyspreu no cal que procedeixin dels líders o portaveus més coneguts de l'independentisme. El to general de les respostes per tot allò que provingui del simple catalanisme és la sospita i el rebuig.

Crispació a l'alça

Als pisos més alts de les elits de Madrid no són pocs els que pensen –i diuen– que tot això és una seqüela lògica del Procés i que els polítics catalans, sense distincions, s'ho han guanyat a pols. Un d'aquests prebostos de la vida madrilenya em posava algun exemple. En l'acte de presentació de la seva candidatura, Puigdemont recordava content les curses del ministre d'Afers Estrangers, José Manuel Albares, per normalitzar l'ús del català a les institucions europees, com dient que els actuals governants han de ser estimulats permanentment –amb topades al Congrés, per exemple– perquè només entenen el llenguatge del bastó. Com si no estigués passant que, en paral·lel, a les Balears el català fa passos enrere de la mà del PP i Vox. Viure de lligar curt Pedro Sánchez no porta gaire lluny. Entre altres coses, perquè obliga el govern a fer moviments com el que ha engegat per tirar enrere la iniciativa legislativa popular per reprendre el camí cap a la independència, que havia estat admesa a tràmit per la mesa del Parlament.

Tenia la seva part de raó el meu interlocutor. La primera reacció dels socialistes davant aquesta proposta va ser d'infravaloració. “No té gens d'importància”, deien, afegint que era un intent desesperat i inútil per intentar mantenir viu un foc en extinció. Però n'hi va haver prou que transcendís que l'assumpte havia provocat certa preocupació al Constitucional per posar en marxa els motors de l'Advocacia de l'Estat. El resultat ha estat un recurs d'inconstitucionalitat amb el parer favorable del Consell d'Estat, reunit d'urgència dilluns passat al matí, en una insòlita convocatòria a l'inici de la Setmana Santa i en plena precampanya electoral. Ai Senyor, que patirem! Potser no em voleu creure, però Madrid no és una festa. No ho és per les tragicomèdies del company d'Ayuso, pel cas Ábalos-Koldo i els fraus de les mascaretes o pels escorcolls a la Federació Espanyola de Futbol. Però el que més preocupa és Catalunya. Tant de bo no acabem descrits com “la generació perduda”, que era el destí dels protagonistes de “París era una festa”, segons Gertrude Stein, la seva padrina.