De totes les coses que van passar ahir a Madrid, la més extrapolable al conjunt de l’Estat és la desaparició de Ciutadans i la seva total absorció pel PP. Tota la resta, la gran victòria dels populars impulsada pel fenomen Ayuso, la puixança de l’extrema dreta, la patacada del PSOE i el pobre resultat de Pablo Iglesias, s’han d’agafar amb pinces i analitzar en el context estricte madrileny. Ara bé, això no treu que la derrota d’ahir és especialment dolorosa per a Pedro Sánchez (va ser ell qui va propiciar l’avançament amb la desastrosa jugada de la moció de censura a Múrcia) i que la dreta mediàtica ho aprofitarà per augmentar la pressió sobre el govern espanyol. L’argument, apuntat ja ahir per Vox, és que es tracta d’un govern il·legítim perquè la ciutadania ha virat cap a la dreta i ha castigat la gestió que ha fet l’esquerra de la pandèmia. En definitiva, que ja no té el suport popular.
Ara bé, un cop passi la ressaca de la festa d’ahir a la seu de Génova i es consolidi el retorn a la normalitat postpandèmica, què quedarà? Doncs que l’aritmètica al Congrés de Diputats serà la mateixa. Amb una diferència, però: el PP tornarà a la via de l’oposició sense concessions, i això vol dir també sense acords (¿adeu a la renovació pactada del CGPJ?). Madrid serà una olla a pressió, un territori hostil al govern PSOE-UP. Des d’ahir a la Castellana es respira ambient del 1936.
Això situarà Sánchez davant d’un dilema: o fa marxa enrere en la seva agenda progressista i convoca eleccions o, al contrari, l’aprofundeix justament per confrontar amb el PP (caldrà veure si és un govern només del PP o de PP-Vox, perquè això canviaria les coses). I si en alguna cosa és bo Sánchez és polaritzant amb la dreta. I més ara que ja no hi haurà Pablo Iglesias. Sánchez serà ara encara més l'ogre de la dreta, tal com va quedar clar ahir en el discurs d'Ayuso contra "el sanchisme".
La política és moviment
La política, i més en el cap d’Iván Redondo, és moviment: per continuar viu cal pedalar, dur la iniciativa, sorprendre l’adversari amb cops d’efecte. Coneixent Sánchez, el primer que farà a partir d’ara serà buscar el cos a cos amb Ayuso per minimitzar Casado i furgar en les diferències dins del PP, i entre aquest i Vox. Perquè, i aquesta és una altra conclusió d’ahir, l’extrema dreta ha vingut per quedar-se. Fins i tot amb una candidata populista i amb ganxo com Ayuso, Vox ha pujat. Per tant, la dreta continuarà dividida, però en lloc de en tres trossos, en dos, com ja passa ara al Congrés.
Que la dreta arrasi a Madrid no és cap novetat, ja havia passat amb Esperanza Aguirre, per exemple, el 2011. La diferència és que ho faci amb una candidata convertida en icona pop, en una senya d’identitat de la idiosincràsia madrilenya (directa, demagoga i amb un punt xulesc) que ha sabut connectar amb l’alegria de viure postpandèmica i ha sabut tapar la seva nefasta gestió de les residències. La pregunta és: ¿la victòria del PP a Madrid es pot reproduir a Espanya o és un miratge? ¿És el PP d’Ayuso una mena de PP gallec, és a dir, un Partit Nacionalista Madrileny que ocupa el poder de manera natural perquè ostenta el monopoli de la representació del madrilenyisme-espanyolisme?
Aquesta és la hipòtesi més plausible, i per això Sánchez, si vol continuar pedalant, no tindrà cap més remei que avançar per l’itinerari marcat en l’acord de govern i el pacte amb els socis de la investidura. Si no ho fa es condemnarà a una legislatura agònica, sense relat ni futur.
