Quan el Madrid il·lustrat somiava amb el govern PSOE-Cs
BarcelonaL’editor i periodista Ramón González Férriz (Granollers, 1977) ha escrit un llibret que explica, des de dintre, com a Madrid un grup selecte i il·lustrat de joves liberals i progressistes que compartien la necessitat de canviar les maneres de fer política durant els mandats de Mariano Rajoy es va acabar fracturant arran de l’arribada al poder de Pedro Sánchez el 2018. A La ruptura. El fracaso de una (re)generación (En Debate), González Férriz planteja l’episodi com un fracàs generacional, un fracàs que, políticament, es va substanciar uns anys abans, el 2016, quan va descarrilar el pacte entre Pedro Sánchez i Albert Rivera que va estar a punt de canviar la història política d’Espanya.
"Aquest govern podia suposar una novetat en la història d’Espanya, al crear un nou espai liberal lleugerament escorat a l’esquerra", escriu l’autor, que afegeix: "Jo tenia raons personals per desitjar un govern així. O més aviat, raons generacionals. Veia al meu voltant un grup de persones de més o menys la meva generació, entre 25 i 40 anys, que encara que llavors estaven molt lluny del poder i dels llocs de decisió en universitats, periòdics o empreses, creien que podien aportar una espècie de base intel·lectual a aquesta forma de modernització".
El llibre descriu la sintonia existent en aquell moment entre gent de l’entorn de Ciutadans, que era, recordem-ho, el partit a l’alça que encapçalava les enquestes, i alguns més propers al PSOE però que compartien el que ell anomena "fe tecnocràtica". "La nostra obsessió eren les policies, és a dir, les mesures de caràcter tècnic que calia prioritzar davant els vells vicis de la política tradicional de PP i PSOE". Aquest era, en aquell moment, el discurs que Cs considerava imbatible (i que l’autor del llibre no amaga que comparteix): ha arribat l’hora d’aplicar la ciència a la política i superar el tribalisme identitari.
Fracàs de Cs
Evidentment, Ramón González Férriz és d’aquells que no es reconeixeria mai com un nacionalista espanyol, i quan analitza el fracàs d’aquella oportunitat d’alguna manera omet que Ciutadans va acabar sent un partit bàsicament nacionalista espanyol, fins al punt que molts dels seus votants van acabar després a Vox. En tot cas, el llibre il·lumina un moment de la història recent, quan a Madrid certs cercles intel·lectuals i una mica elitistes somiaven amb un pacte PSOE-Cs que va estar molt a prop de fer-se realitat. Només la tossuderia de Pablo Iglesias, primer, i la megalomania de Rivera, després, ho van impedir.
"Com tantes vegades succeeix, la conjuntura i les aversions personals havien destruït, almenys per un temps, el que podria haver estat un projecte ideològic a llarg termini", afirma Férriz. En tot cas, l’autor, en un exercici gens corrent de sinceritat i honestedat intel·lectual, reconeix la seva derrota íntima: "No havíem entès que els elements irracionals, polaritzants i afectius tenien un pes molt superior al que pensàvem", conclou. Quan una part del grup de joves que compartien trobades i dinars va ser cooptat pel nou govern socialista, el bon rotllo es va acabar. "El poder va trencar algunes amistats, va fer que el clima intel·lectual en què ens movíem fos més aspre i va dificultar un diàleg que hauria hagut de resultar més fructífer".
El final de la història és bastant conegut. La majoria d’aquells joves assessors que eren de Cs ara han acabat al PP i han contribuït a agreujar la polarització entre esquerra i dreta que l’autor tant detesta. Però en realitat aquí hi ha la clau de volta: aquells presumptes liberals ho eren de veritat o en realitat sempre van ser "identitaris", és a dir, nacionalistes camuflats sota la faramalla tecnocràtica? Que els lectors treguin les seves conclusions.