Madrid agita la carta europea per espantar els indecisos

BarcelonaParadoxa: Madrid insisteix que les eleccions del dia 27 tenen un abast autonòmic, però, al mateix temps, ha elevat la partida al tauler mundial. Ha fet entrar en campanya Angela Merkel, David Cameron, Barack Obama i, ahir, la Comissió Europea. Tota la carn internacional a la graella evidenciant que el govern espanyol i el PP han acabat acceptant les regles del joc de l’independentisme, que ha plantejat els comicis com un referèndum imperfecte, una manera de comptar sís i nos després dels cops de porta constants de l’Estat a una consulta pactada. Si, com diuen les enquestes, Junts pel Sí i la CUP guanyen a les urnes, Mariano Rajoy ho tindrà difícil per desfer el camí i convèncer els seus aliats que no cal patir, que això no anava de veres.

Brussel·les va repetir ahir el discurs oficial sobre el procés (en els despatxos comunitaris hi ha poc marge per a la improvisació). El portaveu de la Comissió, el grec Margaritis Schinas, membre del Partit Popular Europeu, va recordar -a preguntes de la premsa espanyola- que una Catalunya independent es convertiria en un país tercer i hauria de demanar el reingrés a la Unió Europea. És la doctrina que va fixar el 2004 l’aleshores president Romano Prodi i que, després d’un temps de vacil·lacions i missatges en direccions diverses, es va acabar assumint com a doctrina. En cap cas, però, va confirmar que l’expulsió fos automàtica ni va voler dir si s’havia fet una anàlisi tècnica de la situació a petició de l’executiu de Madrid.

Per què és rellevant, doncs, el comentari? Pel moment. Perquè evidencia que els motors de la diplomàcia espanyola funcionen a tota potència per condicionar els resultats a les urnes. El degoteig depronunciaments internacionals dels últims dies demostra que el PP i la Moncloa han abandonat qualsevol intent de convèncer a través de la seducció. Les terceres vies, que fins ara no han tret el nas de manera consensuada i estructurada, han quedat aixafades pel pes de la reforma del Tribunal Constitucional que impulsen els populars per inhabilitar, arribat el cas, el president Artur Mas i per l’argument recurrent de la por a l’aïllament. Més que no pas buscar noves adhesions a un projecte engrescador d’Espanya, els conservadors prioritzen desmobilitzar el sobiranisme i aconseguir que els indecisos no facin el pas.

Sense concrecions jurídiques

En un país de tradició europeista com Catalunya, la tecla de la permanència a la UE té incidència social. El dubte és si també en tindrà electoralment. Segons el Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), els catalans valoren les institucions comunitàries amb un 4,39 sobre 10. Com expliquen els politòlegs d’ El pati descobert a la pàgina 15, la convicció que un estat català quedaria fora de les institucions comunitàries varia en funció del sentit del vot: oscil·la entre el 30% dels que votarien sí-sí i el gairebé 80% dels que volen continuar formant part d’Espanya. Per tant, és clar que hi ha grups d’electors més susceptibles a parar l’orella a aquesta por que d’altres.

El PP no va dubtar ahir a fer servir les paraules del portaveu europeu com a arma llancívola contra el procés. El president espanyol, Mariano Rajoy, espera que amb aquest tipus de declaracions els catalans capgirin la tendència de les enquestes, convençut que “al final el sentit comú s’imposarà”. Més a ras de campanya, el candidat per Girona, Enric Millo, va aprofitar-ho per alertar els pescadors de la Costa Brava que, segons ell, amb la independència perdrien les ajudes europees. L’argumentari dels populars, però, passa per alt que el raonament de la UE també té llacunes i incerteses: si Brussel·les considera Catalunya un país tercer, ¿estaria reconeixent-lo implícitament com a estat? I, si no, ¿es pot deixar d’aplicar els Tractats en un territori que formalment continuaria sent part de l’estat espanyol? Són qüestions a les quals, en públic, la Comissió Europea no dóna resposta, sense moure’s de la zona de confort pactada en la relació entre governs. No anirà més enllà si Espanya o un altre estat no demanen un estudi jurídic de les conseqüències de la secessió. Schinas ho va deixar clar, a preguntes del corresponsal de TV3.

Mas vol una resposta a les urnes

Més enllà del que passi en cas d’una majoria favorable a l’estat propi, la internacionalització del procés s’ha convertit ja en material de campanya. Europa passa a engreixar el relat electoral del 27-S al costat de la polèmica sobre les identitats que va obrir Pablo Iglesias i els diversos posicionaments del món empresarial: tres qüestions que, sense oblidar l’impacte de la Via Lliure, han condicionat la primera setmana d’actes per demanar el vot als catalans.

El president de la Generalitat i candidat número 4 de Junts pel Sí, Artur Mas, va alertar des de Tarragona que només amb una “majoria clara” de la coalició el país es podrà fer sentir amb força a Madrid i a Brussel·les. El sobiranisme té coll avall que, en cas de triomf, el resultat interpel·larà Europa. Falta saber sobre qui exerciran més pressió Berlín i Brussel·les i, sobretot, si forçaran una sortida al litigi que passi per un referèndum acordat.

Els socialistes també van aferrar-se a les paraules del portaveu comunitari per acusar Mas de voler treure Catalunya de la UE i van afirmar: “Gràcies a la Constitució [espanyola] i a Felipe González, Espanya i Catalunya són europees”. UDC, que alça la bandera del “seny” davant un suposat camí unilateral independentista, va constatar que fora d’Europa “hi fa molt fred”. Un dia més, el caràcter plebiscitari del 27-S va obrir-se pas en els mítings que busquen convèncer els 900.000 indecisos que hi ha, segons els càlculs.

Molt probablement el debat internacional no s’apaivagarà, com a mínim fins passat el dia 23, quan hi hagi el cara a cara televisat entre el ministre d’Exteriors, José Manuel García-Margallo, i el líder d’ERC, Oriol Junqueras. Després d’hores d’estira-i-arronses, el PP va confirmar ahir que es farà. Dirigents del partit no amagaven el malestar per la decisió de Margallo d’acceptar-lo. Fins i tot, la Moncloa va intentar que se’n desdigués. No obstant això, ja s’havia anunciat públicament i els populars van considerar que, si es feien enrere, seria pitjor el remei que la malaltia.

En la carpeta catalana, el cap de la diplomàcia espanyola juga un paper actiu en dos sentits. D’una banda, ha sigut el responsable -colze a colze amb l’equip de Rajoy- d’anar teixint complicitats internacionals que ara es concreten en pronunciaments (controlats i precisos) de suport a la unitat d’Espanya. De l’altra, és l’únic membre del govern que de manera reiterada ha formulat una proposta de nou encaix de Catalunya. Això li ha costat estirades d’orelles dels seus companys. En l’ofensiva internacional, el titular d’Economia, Luis de Guindos, va dir al Financial Times que el problema de fons no és la independència, que considera impossible, sinó un nou govern a la Generalitat “com el de Syriza”.

Mentrestant la diplomàcia pública catalana continua fent feina. Ahir el Diplocat va ser a Suècia explicant el procés, com va avançar l’ARA, i el president del comitè d’afers europeus del Parlament d’Estocolm va alertar, en declaracions a l’ACN, que no es pot fer servir la UE com a “excusa” a la campanya electoral. Ben lluny del que està passant.