Madrid, una capital de dretes que és una excepció a Europa

Les grans ciutats, en general, són més d’esquerres que el conjunt dels seus països. I no és per casualitat: és conseqüència dels processos històrics de formació de les ciutats. Des de finals del segle XIX, a la majoria de països en industrialització, a les ciutats s’hi va començar a concentrar la classe treballadora industrial. I, com a conseqüència, les esquerres s’hi van anar fent fortes, tant en termes de moviments sindicals com, després, de partits socialistes, comunistes o laboristes. Amb el pas del temps, fins i tot quan l’antiga indústria va desaparèixer de les ciutats, aquell origen industrial va deixar una herència gairebé universal de ciutats més progressistes que la resta dels seus països.

Això s’explica, en part, pel llegat cultural de la vella tradició obrerista. I en part, també, per un efecte de composició social. Els barris construïts en èpoques d’industrialització han atret nous residents amb perfils socioeconòmics populars que afavoreixen aquest biaix esquerrà de les ciutats. Fins i tot els residents de les ciutats amb més recursos tendeixen a ser més progressistes que els de la resta del país. Les classes creatives, les minories d’origen immigrant, el que queda de la classe obrera industrial i els treballadors del sector serveis conformen en molts casos aliances progressistes. El pes creixent dels factors culturals i de valors també ha afavorit aquestes aliances urbanes d’esquerres.

Això, com explica el professor de ciència política de la universitat de Stanford Jonathan Rodden al seu llibre Why cities lose (Per què perden les ciutats) fa que sovint les esquerres es trobin en desavantatge electoral, perquè els sistemes electorals tendeixen a afavorir, a través de diversos mecanismes, el vot rural i dispers enfront de l'urbà.

En tot cas, el biaix esquerrà de les ciutats té poques excepcions. Però Madrid n’és una de molt destacada. De fet, si mirem els resultats de les darreres eleccions generals als principals països de l’Europa Occidental trobem que només a Espanya les dretes tenen més pes a la capital que al conjunt de l’estat. Com es pot observar al gràfic, en alguns casos les diferències són molt notables, com passa a la majoria de països del nord d’Europa, mentre que en altres casos són més modestes. Però, en tot cas, l’únic cas en què la dreta té, consistentment, millors resultats a la capital és Espanya.

Aquesta excepció madrilenya té molta importància. Perquè més enllà del seu pes quantitatiu, el que passa a la capital d’un estat té molta capacitat de condicionar la política de tot el país. El valor qualitatiu de la política madrilenya és superior al seu pes demogràfic. A la capital s’hi concentren les institucions, el gruix dels funcionaris de l’administració central, el poder mediàtic i bona part del poder econòmic. Per això el que passa a Madrid té una projecció desproporcionada sobre el conjunt de l’estat. Una bona mostra l’hem tingut amb la cobertura d’aquestes eleccions autonòmiques.

Les raons d’aquesta excepcionalitat espanyola són complexes. Als anys 30, i també al començament de la democràcia, Madrid era més d’esquerres que el conjunt de l’estat. Tanmateix, ara fa dècades que la dreta té més pes a Madrid que a la resta de l’estat, i hi ha consolidat una llarga i inapel·lable hegemonia política i cultural.

Possiblement el fet que el desenvolupament urbà de Madrid no hagi respost al patró tradicional industrial és un dels factors més determinants. L’herència de la classe treballadora industrial hi és més feble, perquè és una ciutat menys industrial que la majoria de capitals. Per contra, en el seu desenvolupament històric, els aparells de l’estat hi han tingut un gran pes. El funcionariat i el que es mou al seu voltant és un grup molt determinant a Madrid. Això, combinat amb el fet que els aparells de l’estat a Espanya van estar controlats pel franquisme durant bona part del segle XX, ha contribuït, probablement, a aquest biaix conservador de la capital.

Economia postindustrial

També podem pensar que en la transició cap a una economia postindustrial (molt exitosa, en el cas de Madrid) la concentració de treballadors de sectors com el financer o executius de grans empreses ha contribuït a la conformació d’unes classes mitjanes-altes de caràcter conservador. Són els habitants d’urbanitzacions, amb mútua i escola privada.

Finalment, més enllà dels factors estructurals, hi ha els elements ideològics. I aquí hi juga un paper no menor el nacionalisme espanyol, especialment inflamat a la capital. Que a Espanya hi hagi almenys dos conflictes nacionals oberts, a Catalunya i el País Basc, fa que l’espanyolisme no hagi sigut un nacionalisme banal i invisible com els de la majoria de països europeus; al contrari: s’hi ha construït un nacionalisme espanyol explícit, intens i sovint agressiu que ha afavorit la dreta.