Madina, l’esperança blanca que mai va quallar
BarcelonaEl 1984, quan només tenia vuit anys, Eduardo Madina va anar agafat de la mà del seu pare al funeral d’Enrique Casas, candidat socialista assassinat per una escissió d’ETA. Divuit anys més tard, el 19 de febrer del 2002, Madina, llavors un desconegut militant de les Joventuts Socialistes d’Euskadi de 26 anys, va entrar al seu cotxe per dirigir-se al lloc de treball. Tenia un cos atlètic, ja que era jugador professional de voleibol. En el moment de posar la clau al contacte, una bomba que ETA havia col·locat als baixos del vehicle va esclatar i li va destrossar la cama esquerra, que li va ser amputada a l’alçada del genoll.
Dies després, encara convalescent, va explicar al diari Marca que havia rebut la visita d’amics seus simpatitzants de Batasuna que havien plorat en veure’l en aquelles condicions. I en una entrevista al diari As va afirmar: “Només soc un jove basc que juga a voleibol, i l’única cosa que ha aconseguit ETA és acabar amb la meva carrera esportiva”. L’enteresa amb què aquell jove va encaixar un atemptat que li podria haver costat fàcilment la vida va impactar en moltes consciències i el va convertir en una veu autoritzada dins del PSE. Durant molts anys, el seu discurs va contrastar, i molt, amb l’oficial de l’AVT, una entitat pròxima al PP que supurava desitjos de venjança. Ja el 2009 Madina va declarar a El País : “L’atemptat d’ETA m’ha blindat contra l’odi”. Els culpables de l’atemptat van ser condemnats a 20 anys el 2006.
En aquesta època Madina ja era la gran esperança blanca del socialisme basc. El seu cap de files al Congrés de Diputats, Ramon Jáuregui, comentava que Zapatero estava enamorat d’ell i que estava cridat a grans lideratges. Però per alguna raó l’aposta Madina per liderar el PSOE no acaba mai de quallar. El 2012 no s’atreveix a formar tàndem amb Carme Chacón contra Rubalcaba, i el 2014, quan tothom l’assenyala com el successor, dubta. Dubta tant que, segons explica Jesús Maraña a Al fondo a la izquierda, els seus companys demanen al periodista Antonio García Ferreras, que és amic seu, que l’acabi de convèncer. Finalment Madina diu que sí, i sembla que ho té tot de cara per assaltar Ferraz.
Però el polític basc no calibra bé els seus suports i xoca amb Susana Díaz, que també ambiciona el càrrec i el veu com un adversari massa poderós. L’andalusa, de la mà d’altres barons, orquestra llavors una operació anti-Madina en la figura de Pedro Sánchez amb l’esperança que el podran controlar. Però Sánchez, com ja és sabut, es rebel·la, i llavors Madina, de forma sorprenent, s’alia amb la seva antiga enemiga contra el secretari general. I la jugada, com totes les anteriors, li surt malament. La militància fa costat a Sánchez i Madina queda completament descol·locat. Fins que ahir va decidir abandonar l’escó i deixar la política. Un trist final per a algú que apuntava molt alt però a qui sempre va faltar aquell instint que necessiten els polítics per arribar a líders.
