Madariaga, principi i final d'ETA

BarcelonaIulen de Madariaga Agirre ha estat un dels homes més importants de l’última història d’Euskal Herria. Va contribuir decisivament a fundar ETA, en ple franquisme, i va ser el primer que va començar a acabar-la, a primers dels noranta del segle XX, just quan sortia del seu últim tram de presó. Fer 60 anys al penal de Fresnes, a la banlieue de París, donava la mesura d’una vida que mai no es va rendir. No surrender, en la puritat idiomàtica de qui tenia un anglès impol·lut passat per un doctorat en dret a Cambridge.

Passejant per les campes universitàries amb un il·lustre exiliat català, Josep Maria Batista i Roca, xerrades profundes que menen a una reformulació del nacionalisme del PNB des de les mirades dels moviments d’alliberament nacionals d’esquerres i la lluita armada teoritzada com a defensa pròpia col·lectiva contra la dictadura. A Madariaga el franquisme li va volar una casa tot just estrenada a Bakio, va metrallar un Peugeot pensant-se que hi anava ell i el va tancar a Carabanchel després de passar “per les mans i els peus” –així ho deia ell– del temible comissari Melitón Manzanas. La pistola que va matar-lo –la primera víctima de l’organització, agost de 1968— la va comprar Madariaga al mercat negre de Bèlgica i el comunicat explicant l’“execució” el va redactar ell mateix.

Madariaga era un teòric i un home d’acció, i la seva influència en els primers anys d’ETA va ser decisiva, al costat de Federico Krutwig i Álvarez Enparantza, Txillardegi. Venia d’una família intrínsecament del PNB, el seu pare era parent del lehendakari Aguirre i un dels seus spin doctors més pròxims, que diríem ara. A la seva vella taula del bufet d’advocats, s’hi va redactar el primer esborrany de l’Estatut de Lizarra de la República, i a la mateixa taula el seu fill Iulen hi va escriure els primers textos doctrinals d’ETA. Aquella taula que l’ha acompanyat fins al final, en la qual va redactar les seves memòries, En honor a la verdad, publicades ara en castellà per Pol·len Edicions, que vam presentar el proppassat 16 de febrer les seves filles Igoa, Ainize i Leiane, en Jon Iñarritu i jo mateix, com a autor del pròleg que arrodonia la biografia que li havia escrit el 2007 i que vaig titular Madariaga. De las armas a la palabra, el resum d’aquesta història que ell podia escriure en primera persona sense sortir d’ell mateix.

L'atemptat d'Hipercor, punt d'inflexió

L’edició a càrrec d’un editor català, Jordi Panyella Carbonell, ha estat l’últim episodi d’una fructífera relació de Madariaga amb Catalunya. Comença on comença aquest article, a Cambridge amb Batista i Roca. Gràcies a la seva relació amb els anarquistes exiliats a Tolosa de Llenguadoc, especialment amb Frederica Montseny, aconsegueix les primeres armes d’ETA, procedents de les que els antics combatents llibertaris a la Resistència Francesa guardaven per si de cas. És a partir d’aquesta relació fluida que Madariaga passa els explosius destinats al comando anarquista que va intentar atemptar contra Franco, mentre estiuejava a Sant Sebastià, el 1962. L’atemptat d’Hipercor, en fi, és un punt d’inflexió de la seva dissidència contra la deriva d’ETA al terrorisme, paraula que ell detestava fins a defensar-se ell mateix als tribunals francesos amb l’argument que terroristes era l’adjectiu que usaven els nazis contra els herois que els combatien, de Jean Moulin a François Mitterrand, que era el president en aquell moment al quadre institucional de la sala de vistes.

Madariaga defensarà posar fi a la violència quan això a ETA era anatema, i va contribuir a fundar Aralar, el partit que propugnava l’alliberament nacional des de posicions d’esquerres però des del diàleg i la democràcia. Quan l’esquerra abertzale va anar compartint aquests principis, que eren ètics i polítics, Madariaga va culminar la seva relació amb Catalunya: ell deia que aprenent del nacionalisme d’esquerres català a partir de la seva amistat antiga amb Josep Benet i la seva endreça dels marxistes catalans dels anys trenta i, més recent, amb Josep-Lluís Carod-Rovira i la reconversió d’ERC que ell no havia pogut enllestir amb el PNB. L’últim cop que va ser a Catalunya, a casa, va dinar amb Robert Manrique, amb qui havia coprotagonitzat la primera trobada entre un membre d’ETA i víctimes, i no qualsevol membre d’ETA sinó un dels principals, i una víctima com en Manrique, que havia patit en carn pròpia el terrible dolor d’un cos cremat a Hipercor. Des d’aleshores, Madariaga maldava per la reconciliació de la societat basca i mirava a Catalunya com a paradigma d’avançar cap a la independència des de la democràcia. Deia que un dels actes més bonics a què havia assistit era la manifestació de la Diada de 2012.