MadridHi ha moments en què es pot tenir la impressió que la política se separa de la realitat. Escoltem, llegim, veiem el que fan els polítics i podem sentir-nos allunyats de les seves controvèrsies, de com estiren les seves diferències. I de sobte ens adonem que les baralles que tenen ja no ens importen tant. És una sensació d'alliberament, d'ingravitat, que en els casos més greus pot anar acompanyada d'un somriure injustificat, d'una certa tranquil·litat d'esperit com la de qui ha passat comptes amb ell mateix i ha deixat de sentir-se culpable.
Ja s'ho faran, ens diem. I potser alguns desenvolupen una complicació que es pot convertir en un hàbit, i és la de veure's atrets per la temptació de l'agnosticisme. Ni crec ni deixo de creure. Senzillament, no ho sé. O encara pitjor, hi ha els que cauen en el cinisme i ja no es recuperen mai, perquè tot el que passa davant dels seus ulls els sembla que encaixa massa bé amb aquella idea que “la vida és un conte contat per un idiota”. Des que ho va dir Macbeth en l'obra de Shakespeare molts homes i dones ho deuen haver repetit arreu del món en sentir-se defraudats pel seu destí, o potser simplement sorpresos pel curs que prenen els esdeveniments que els envolten.
Molts dels fets d'aquest inici del curs polític poden conduir a la malenconia. De tot es fa una muntanya que alimenta la indústria de les fotos, les trucades i els comentaris grotescos a les xarxes. De vegades fa pena i dolor. Veure Esperanza Aguirre tractant d'imitar la vicepresidenta i ministra d'Hisenda, María Jesús Montero, i reproduint les seves declaracions sobre el model de finançament singular per a Catalunya amb un forçat accent andalús, no és per riure. Busqueu les imatges per internet. Aguirre va ser ministra, presidenta del Senat i de la Comunitat de Madrid. I ara la seva aportació al debat sobre els recursos dels diferents territoris es queda en la referida escena de comèdia, envoltada de periodistes. En tot cas, millor això que veure-la, com el Nadal passat, al costat de la seu del PSOE, al carrer Ferraz, en les protestes contra la llei d'amnistia que van acabar en la pallissa donada a un ninot que representava Pedro Sánchez.
Cosmos madrileny
L'expresidenta madrilenya ja no té cap pes en la que va ser la seva organització regional, tan penetrada per la corrupció, però segueix sent un personatge del cosmos madrileny, i té el seu públic addicte. Es tracta d'un sector social immune a les males notícies. Aquests dies hem sabut que Luis Bárcenas, l'extresorer del PP, i la seva dona, Rosalía Iglesias –condemnats en ferm pel Suprem el 2020 a 29 i 12 anys de presó, respectivament, pel cas Gürtel–, ja no dormen en cap centre penitenciari. En paral·lel, l'Audiència Nacional ha imposat una pena de set anys a l'exvicepresident madrileny Alfredo Prada, per malversació de 40 milions d'euros gastats en promocionar la Ciutat de la Justícia de Madrid, un projecte que mai es va realitzar. Són notícies que segueixen reflectint una època, aquella en què els populars es mantenien al govern autonòmic després d'haver utilitzat dos trànsfugues del PSOE per impedir l'arribada dels socialistes a la Casa de Correus, seu de l'executiu madrileny.
Donat que els fets que estan en l'origen d'aquestes condemnes van quedant molt enrere, al PP actual ja no li fan gaire mal. D'això també se n'ocupa l'actual presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, que gaudeix produint titulars del model cortina de fum. A Catalunya la política del Madrid autonòmic no se segueix gaire, però té no poca intensitat. Ayuso sempre ha volgut mesurar-se amb el president del govern, i en el debat sobre l'estat de la regió, que ha tingut lloc a l'Assemblea madrilenya aquesta setmana, ho ha tornat a fer. Va dir, per exemple, que “abans es trencarà la Catalunya independentista, que les esquerres trenquin Espanya i trenquin Madrid”. Un discurs replicat pel líder del PSOE madrileny, Juan Lobato, tot dient que a Ayuso “no li brillen els ulls d'il·lusió quan parla de Madrid, del potencial que té, només li brillen de la ràbia que té contra Pedro Sánchez”. Molt teatral. Macbeth d'estar per casa.
El càstig a Sánchez amb Veneçuela
Després d'aquesta petita síntesi del debat regional a Madrid potser entendreu millor els motius del primer paràgraf d'aquest text. Però si voleu alçar la mirada, i fixar-vos en el nivell de la política general, la que es fa a l'entorn del Congrés, les coses no milloren gaire. El debat sobre Veneçuela i el trasllat a Espanya del líder opositor Edmundo González ha tingut moments gloriosos. Està clar que en aquests casos es tracta de discrepar, faci el govern el que faci. La votació al Congrés per reconèixer la victòria de l'oposició a les eleccions veneçolanes va ser un pur joc de política interna. La proposició aprovada volia ser un càstig a Pedro Sánchez. Veureu per què.
En certa manera el líder socialista s'ho havia guanyat a pols quan va dir al comitè federal del PSOE que seguiria governant “amb o sense el suport del Parlament”. El PNB es va apuntar dimecres a la bufetada, i l'endemà el ministre òmnibus, Félix Bolaños, dinava a Madrid amb el líder nacionalista, Andoni Ortuzar, i el portaveu del partit a la capital, Aitor Esteban. Els bascos són uns mestres a fer una cosa amb la mà dreta i la contrària amb l'esquerra. Però aquesta trobada, i un contacte previ amb la portaveu de Junts, Míriam Nogueras, demostren que la frase de Sánchez menyspreant el Parlament no podia tenir gaire recorregut.
L'avantatge dels socialistes és que les sumes que serveixen per solidaritzar-se amb la Veneçuela democràtica i atacar el govern no sortirien per acabar amb el denominat “sanchisme”, el que Feijóo va voler derogar a les eleccions de juliol del 2023 sense aconseguir-ho. La mala digestió del PP per aquell resultat electoral ha tornat a quedar en evidència amb la ja famosa foto del líder popular i els seus barons simulant que eren al Palau de la Moncloa. Amb aquesta finalitat van llogar el palau Gilhou de Madrid, on es van reunir per fixar una posició comuna sobre finançament autonòmic i contra el model singular de Catalunya. Sánchez es devia fer un tip de riure quan li van dir que per fer-se una foto amb glamur els populars havien llogat unes instal·lacions que ara s'utilitzen com a saló de bodes. Santa paciència.
