L’última bala de Duran i Lleida

BarcelonaSetze diputats i un 29% dels vots. Aquest és l’últim resultat de Josep Antoni Duran i Lleida a les urnes, el 2011, quan per primera vegada a la història el democristià aconseguia que CiU superés els socialistes a les eleccions espanyoles. Va ser una campanya intensa i massiva: CiU va desbordar el Palau de Congressos de Reus en el míting central i va omplir el Pavelló d’Itàlia a la Fira de Barcelona en el tancament de campanya. Una legislatura més tard, Duran lliura la seva última batalla per sobreviure institucionalment i no sumar la segona derrota consecutiva a la motxilla d’Unió, tenint en compte que el 27-S ja van quedar fora del Parlament. Per aquests comicis, el dirigent planteja una campanya oposada a la de fa quatre anys: actes en petit comitè, pocs mítings -dos, de moment- i absència de convocatòries en grans pavellons.

Quina és l’estratègia democristiana per fer forat el 20-D? Atiar la por d’un pacte entre Junts pel Sí i la CUP per esgarrapar el vot més moderat de CDC, un electorat a qui considera atemorit per les “concessions” que Artur Mas pot fer a l’esquerra anticapitalista a canvi de la investidura. Per fer-ho, Duran branda el discurs més ideològic de la dreta democristiana: concerts escolars -inclosos els dels centres que segreguen per sexes-, la defensa dels autònoms i l’empresa i el mecenatge en el marc d’una “societat del benestar” com a nou paradigma de les polítiques socials. En les relacions Catalunya-Espanya, exhibeix una reforma quirúrgica de la Constitució -que requeriria 3/5 del Congrés- encaminada a atorgar a Catalunya un pacte fiscal i el reconeixement de la seva “realitat nacional”.

El màxim exponent d’aquesta confrontació serà el cara a cara que demà protagonitzaran el cap de llista d’Unió i Francesc Homs, de Democràcia i Llibertat, a 8TV.

Mantenir els vots del 27-S

Els democristians han centrat la seva campanya electoral a l’àrea metropolitana. La seva estratègia passa per cultivar les comarques urbanes on es reparteix el pastís de vots més gran i concentrar-se en les zones que encara es resisteixen a l’independentisme. En les eleccions del 27-S, Unió va obtenir 103.293 vots, fregant el 3% dels exigits per entrar en el repartiment d’escons. A la demarcació de Barcelona, el botí va ser de 75.700 vots.

Mantenint aquests resultats, opinen des del partit, poden assegurar-se l’escó: “Només amb aquells vots jo ja seria diputat i Unió ja tindria representació”, va dir Duran ahir des de Barcelona. De fet, en els comicis del 2011, l’últim diputat que va entrar al Congrés per Barcelona ho va fer amb 72.722 vots, amb una participació del 66,82%.

En aquesta campanya, la majoria d’actes d’Unió estan centrats en propostes sectorials, ja siguin reunions amb el sector de la perruqueria o amb entitats esportives. Si bé amb CiU Duran era el candidat d’un partit catch all, amb Unió va a buscar un perfil molt concret: el votant conservador i partidari de l’encaix amb l’Estat. L’exemplifiquen amb el que optava per Jordi Pujol a les eleccions al Parlament i per Felipe González a les espanyoles, fa més de vint anys. Seguint el fil dels temps passats, Duran ha recuperat la figura de Miquel Roca per equiparar-s’hi en un escenari de “segona Transició”.

L’altra formació a qui tem Unió és Ciutadans (C’s), que s’ha beneficiat, al seu parer, de la ruptura amb CDC. Sostenen que part de la CiU “no militant” no és conscient de l’“anticatalanisme” del partit d’Albert Rivera i l’associa amb la idea de “canvi”. Lligat a això, en una campanya que es juga en clau espanyola, l’altre handicapde Duran és vendre’s com a vot útil, malgrat les magres possibilitats que té d’entrar al Congrés de Diputats. Ho ha de fer enfront de dues formacions frontissa amb arguments de pes per capitalitzar el vot: C’s aspira a ser un dels grans partits a Espanya i Democràcia i Llibertat busca l’aval a les urnes per continuar liderant el procés.

¿Amb quina forquilla de resultats treballen a Unió? Des del partit afirmen que les enquestes internes els donen entre 1 i 3 diputats, i estan esperançats perquè no veuen “mobilitzat” el vot independentista. Els seus pronòstics contrasten amb els sondejos publicats fins ara, que no donen representació als democristians i amb qui Duran manté la seva pròpia batalla. “No deixeu que les enquestes determinin el rumb del país”, reitera. Un altra variable que marcarà el resultat d’Unió serà la participació. Argumenten que, en el cas de les eleccions al Parlament, la CUP -2012- i Solidaritat -2010- van obtenir representació amb un resultat similar al seu el 27-S.

El 20-D, decisiu per al partit

El 20-D determinarà el futur de Duran i també el d’Unió. Amb la desfeta del 27-S ben viva, si el líder no obté representació Unió entrarà en terreny desconegut. Li quedaran menys d’un centenar de càrrecs locals i un eurodiputat, a més d’un deute de 16 milions. Duran, que ha dit que farà un pas enrere si perd, haurà d’enfrontar-se a una reconfiguració de dalt a baix en clau interna. El congrés del partit està previst per al primer semestre del 2016.

El líder d’Unió critica ERC pel seu paper l’any 36

En l’equador de la campanya del 20-D, Josep Antoni Duran i Lleida va elevar el to contra els seus exsocis de federació i va obrir foc contra el seu màxim dirigent, Artur Mas. En un entorn agraït, al Centre Cívic Vil·la Florida del districte de Sarrià - Sant Gervasi, a Barcelona, Duran va responsabilitzar el president de la Generalitat del “trencament de la unitat” a l’entorn del dret a decidir i el va acusar d’anar “a remolc d’ERC” i entregar el país a l’esquerra anticapitalista. “Amb Unió, CDC no estaria de genolls amb la CUP”, va asseverar en un discurs abrandat i aplaudit pel centenar de persones que havien anat a escoltar-lo. Duran va anar més enllà i es va atrevir, fins i tot, a fer paral·lelismes històrics amb els inicis de la Guerra Civil. Traient pit del paper d’Unió als anys 30, va recordar que els democristians es van apartar del president Lluís Companys en els Fets d’Octubre del 1934 tal com han fet ara de l’estratègia “unilateral” dels independentistes. I va demanar “repassar” la història per no repetir errors passats: “El 1936 ERC va entregar el país als anarquistes. I així va anar. I ara s’està entregant la política al carrer”.