La lluita per trencar barreres també es lliura dins les institucions

BarcelonaLluny queden els temps en què el 32è president dels Estats Units, Franklin Delano Roosevelt, per por a donar una imatge de debilitat amagava que s’havia quedat paralitzat de cintura en avall, canviant en públic la cadira de rodes per una estructura metàl·lica a les cames i un bastó que li permetien mostrar-se dempeus. Avui, en el Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat, cada cop és més habitual la participació en política de persones amb diversitat funcional, i seure a l’escó acompanyat d’un gos pigall, moure’s pels passadissos del Parlament en cadira de rodes o pujar al faristol a comunicar-se en llengua de signes són barreres ja superades.

Setanta-set anys després que Roosevelt fos investit president dels EUA, entrava per primera vegada un diputat en cadira de rodes al Parlament. “Sempre dic que tinc l’honor de ser el primer”, apunta el president del PDECat, David Bonvehí, que a causa d’un accident de trànsit l’any 2007 va quedar paralitzat de cintura en avall després d’estar unes setmanes en coma. Llavors era alcalde de Fonollosa i per culpa de l’accident no es va poder presentar a la reelecció. La discapacitat no va ser, però, un impediment en la seva voluntat d’arribar lluny, ja que un any després ja era president de Convergència del Bages i el 2010 debutava al Parlament.

Bonvehí va obrir el camí de l’adaptabilitat de la cambra catalana, ja que gràcies a la seva presència la institució va eliminar totes les barreres arquitectòniques: només d’entrar per la porta giratòria, un botó permet reduir la velocitat del gir. Un ascensor ampli facilita l’accés a la planta superior, on per una plataforma elevadora s’accedeix a l’hemicicle i porta a l’escó. Una altra plataforma modula l’alçada del faristol per permetre que les persones en cadira de rodes puguin adreçar-se a la resta de diputats.

Un dels artífexs d’aquesta reforma va ser Christian Puig, arquitecte del Parlament, que destaca que per adaptar un edifici del segle XVIII es necessita, sobretot, “imaginació”, ja que davant el seu gran valor patrimonial no tot es pot modificar i “les solucions imaginatives s’imposen a la teoria”.

Problemes en molts ajuntaments

Per a Jordi Latorre, vicepresident de la Diputació de Lleida, la presència de polítics amb discapacitat forma part d’“un procés de normalització, com la lluita de les dones”. Quan amb 15 anys Latorre va patir un accident de trànsit que el va deixar en cadira de rodes no s’imaginava que acabés obrint camí en aquest procés: “Tot ha sigut improvisat”. Latorre és també alcalde de Torrefarrera des de l’any 2011. Els seus càrrecs l’obliguen a moure’s freqüentment per les localitats de la província, i en aquests indrets és on es troba amb problemes d’adaptabilitat. “En lloc de fer la recepció a la sala de plens, a vegades s’improvisa a la planta baixa perquè no està adaptat”, narra Latorre, que culpa d’aquest fet la falta de pressupost dels ajuntaments. “Són gajes del oficio ”, explica somrient.

En aquest àmbit, Bonvehí també s’ha trobat amb dificultats: “Són cases antigues i a vegades hi ha sales de plens a les quals no puc accedir”. En el dia a dia polític d’una persona en cadira de rodes hi ha nombrosos impediments, que ells defineixen com a situacions “incòmodes”. Des d’assistir a un acte i no poder-hi intervenir perquè el faristol no està adaptat, fins a fer una visita a una empresa i que et rebin amb un totterreny, vehicle massa alt per pujar-hi. Fins i tot Bonvehí destaca les dificultats per accedir a depèn de quin lavabo: “Per exemple, els del Parlament són molt estrets i a vegades costa moure-s’hi amb comoditat”.

Votar en braille

El cas de Josep Maria Llop és diferent. Ell va ser el primer diputat invident del Parlament, així com el primer alcalde cec de Catalunya. Amb el seu gos pigall acompanyant-lo sempre a l’escó, votava en braille, tot i que diu que no li feia falta: “Eren quatre botons, me’ls podia aprendre de memòria”. El seu lector informàtic amb veu robòtica llegia tots els informes que necessitava preparar-se. En un principi, havia d’agafar un autobús des de la Palma de Cervelló fins a Barcelona, i posteriorment, amb el metro s’acostava al Parlament. Més endavant la mesa li va atorgar un xòfer per facilitar-li la feina. “Em van fer tantes visites guiades pel Parlament que me’l coneixia més que casa meva”, explica Llop. Tot i això, també relata situacions en què no tot va ser tan fàcil. Recorda un dia que li van donar un informe escrit en columnes que s’havia de preparar. Aquesta tipologia era il·legible per a la seva veu robòtica i, després que el cap de la comissió li dones llargues perquè “anava molt enfeinat”, la seva dona va haver de llegir i gravar tot el contingut perquè després Llop es passés la nit preparant-s’ho. També descriu alguns moments en què es va perdre pel Parlament. “Un bon dia va aparèixer un tal Carles Puigdemont i em va guiar fins on havia d’anar”, narra a manera d’anècdota.

Intèrprets al Senat

També el Senat ha hagut de fer passos en els últims anys per millorar la seva accessibilitat. Pilar Lima -ara diputada a les Corts Valencianes- va irrompre a la cambra alta espanyola l’any 2015 de la mà d’Unides Podem i va esdevenir la primera senadora sorda de la història, de manera que va fer que per primera vegada els discursos dels senadors fossin traduïts a la llengua de signes de la mà de dos intèrprets que acompanyen Lima a tot arreu. El fet de ser sorda de naixement ha motivat Lima a lluitar primer des de l’activisme i ara des de la política per trencar “les barreres comunicatives”.

Tot i els avenços, tots els testimonis coincideixen que queda molt camí per recórrer. “Seguim sent molt poques”, opina Lima, mentre que Llop va més enllà i considera que “falten polítics amb discapacitat al Govern”. Per a Latorre, encara existeix el prejudici que una persona amb discapacitat és “minusvàlida”, és a dir, menys vàlida. Fins i tot Bonvehí va interioritzar aquest prejudici i es va preocupar durant els seus primers anys al Parlament de dissimular la seva discapacitat: “Volia quedar situat a l’hemicicle de tal manera que no es veiés la cadira de rodes, que no fes mal d’ulls”.

Ara, però, tots quatre han fet de la seva discapacitat la motivació per fer política. “La lluita que practico cada dia vull que serveixi de referent per a totes les persones sordes”, apunta Lima. Bonvehí veu l’accident que el va deixar en cadira de rodes com un “punt d’inflexió” en la seva trajectòria. A Latorre, tot i que als 15 anys va quedar paralitzat de cintura en avall, res l’ha frenat. Fins i tot, Llop, ara ja retirat de la política, dirigeix una empresa que fomenta l’adaptabilitat dels espais públics: “Sempre treballaré per millorar el procés de normalització”. Un procés en què els quatre testimonis han esdevingut pioners, obrint el camí perquè les institucions vegin, caminin i escoltin per tothom.