La lluita pel ritme: Rajoy adorm la pilota i Sánchez vol accelerar

MadridAquest divendres, 5 d’agost, era el dia que preveia Mariano Rajoy per a la seva investidura just després de tancar el pacte amb Ciutadans (que va tenir com a víctima col·lateral el nou PDC) a la mesa del Congrés. Les dues últimes setmanes han aclarit alguns dubtes sobre la governabilitat però també han fet evident que, malgrat que els implicats continuen rebutjant les terceres eleccions, la sortida no serà fàcil. Tampoc tindrà pocs costos després d’uns comicis que, si bé van reforçar Rajoy, no van alterar l’aritmètica dels pactes. Després que l’inqüestionat líder del PP obtingués del rei l’encàrrec de formar govern sense que li calgués explicitar el compromís constitucional de sotmetre’s a la investidura, va obrir una ronda amb el PSOE i C’s, que vol com a socis. Les reunions han evidenciat que Albert Rivera es va acostant a Rajoy i, superats els vetos, el seu sí ja sembla possible. Amb el PSOE, que és on hi ha el gran trencacolls, la clau és temporal. Pedro Sánchez vol la investidura ràpid per no ser víctima de les pressions internes i externes. El PP, malgrat que públicament diu encara el contrari i defensa no dur la investidura més enllà de finals d’agost amb arguments com la necessitat d’aprovar el sostre de dèficit perquè les autonomies puguin fer pressupostos, està disposat a esperar fins a principis d’octubre. Rajoy sap que no guanyarà per seducció i es resigna a fer-ho per desgast. Deixa per al final les concessions en l’intent de pagar un preu menys alt. Aquests són els dos escenaris possibles i els seus condicionants.

Investidura lenta

Deixar passar les eleccions basques i gallegues per estovar PSOE i PNB

Malgrat que el PP diu que vol celebrar ja la investidura, va guanyant opcions la possibilitat de retardar-la i esperar que els suports li arribin pràcticament per decantació. De fet, el discurs públic dels conservadors comença a mostrar alguna fissura quant a la determinació de fer una investidura ràpida. La vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría deia divendres que l’important no era la data sinó l’acord que s’aconseguís. Rajoy ha remès al PP i al PSOE un buidat dels programes electorals amb les coincidències i els ha proposat fixar una agenda de prioritats i grups de treball per posar fil a l’agulla. Un mes i mig després de les eleccions només hi ha alguns avenços significatius en temes com la política econòmica o el pacte per Espanyaamb Ciutadans. Amb el PSOE, el més calent és a l’aigüera.

No és casual, segons alguns dirigents del PP, que el lehendakari Iñigo Urkullu (els conservadors han facilitat la vida parlamentària al PNB al Senat) fixés les eleccions basques més aviat del que es preveia i triés el 25 de setembre. Els penabistes poden necessitar els vots del PP, a més dels del PSOE, soci de referència, per tenir majoria absoluta. La mateixa data va triar Alberto Núñez Feijóo, que va descol·locar la fragmentada oposició gallega.

A la seu del carrer Génova calculen que després de les eleccions basques el PNB pot entrar al joc i, com a mínim, abstenir-se, una possibilitat impensable en plena precampanya. Afegeixen també que just després d’aquestes eleccions, el dia 28, es debat al Parlament la moció de confiança a Carles Puigdemont, que compten que es resolgui amb el vot favorable de la CUP. És un escenari ideal per atiar la necessitat d’un govern constitucionalista fort que pari els peus al procés. Un panorama, sense eleccions a la vista i després de dos mesos de pressió, que calculen que pot arrossegar un PSOE molt desgastat a l’abstenció.

I què en diuen els socialistes? Admeten que l’escenari d’octubre els complica les coses. Si ara Ferraz ja és una olla a pressió, d’aquí dos mesos l’ambient podria ser irrespirable per a Sánchez atesa la seva solitud política i mediàtica. Dirigents pròxims al secretari general explicaven aquesta setmana a l’ARA que si Rajoy arriba a l’octubre i “lliga” Ciutadans i el PNB i se situa a fregar de la majoria absoluta els serà difícil mantenir el no. “A més voldria dir que ja s’ha mogut per sumar-los i que, per tant, no seria el Rajoy encasellat d’ara i seria possible pactar-hi alguna cosa raonable”, opina un dels homes de confiança de Sánchez. Malgrat tot, ell encara somia a bastir una alternativa.

Investidura ràpida

Un fracàs de Rajoy faria que Sánchez demanés al rei provar-ho

Abans que Rajoy rebés l’encàrrec de Felip VI, Sánchez ja deia que l’important no era el resultat de la investidura sinó que se celebrés per “posar en marxa el rellotge de la democràcia”. El líder del PSOE necessita que es faci aviat per ofegar el debat que provoquen, de portes endins, els barons del seu partit i els expresidents Felipe González i José Luis Rodríguez Zapatero. Molts líders territorials callen perquè no gosen demanar públicament a la direcció que resolgui la papereta al PP. Els expresidents sí que han dit que els acords del comitè federal del desembre s’han de revisar. Sánchez també és partidari que si el PSOE ha de canviar de posició ho decideixi de manera col·legiada al comitè federal, però a l’octubre i no abans. La seva via passa per forçar Rajoy a sotmetre’s a una investidura i que la perdi. Considera que si el líder del PP fracassa en la votació o, altra vegada, declina presentar-se per guanyar temps, ell estarà legitimat per demanar-ne la dimissió i que C’s, interessat a preservar la seva equidistància, podria fer-li costat. Sánchez està més sol que mai al PSOE i necessita anar ràpid perquè el clam per evitar unes terceres eleccions no ofegui la seva alternativa.

El líder socialista ha mantingut converses discretes amb Podem i fins i tot ha sondejat l’eventual predisposició del PDC -que descarta qualsevol acord amb Rajoy- i el PNB a donar-hi suport. Considera que si, sense fer concessions en la política territorial, se’n surt, podria comptar amb l’abstenció de Ciutadans i ser president, ja que la suma del PSOE i Podem (156 escons) supera els 137 del PP. Aquest escenari és, sobre el paper, més complicat que després del 20-D, ja que l’última campanya electoral va aprofundir en el distanciament entre Pablo Iglesias i Albert Rivera, que es va valer dels atacs a l’esquerra alternativa per salvaguardar el flanc dretà després del pacte amb el PSOE.

D’acord amb la idea de mantenir la seva alternativa, Sánchez va exigir a Rajoy posar data a la seva investidura i es va negar a obrir un procés de negociació que considerava una estratègia dilatòria del PP.

Puigdemont burxa en la paràlisi espanyola

Quan Artur Mas tenia dificultats per pactar amb la CUP la seva investidura, veus dels principals partits espanyols criticaven la incapacitat de les formacions catalanes per forjar un acord i formar govern. Des del 28 de setembre fins al 10 de gener, Catalunya va estar un total de 106 dies sense govern. Aleshores dirigents del PP, Ciutadans i socialistes feien declaracions recordant el “bloqueig sense precedents” de la política catalana i subratllant el “ridícul” que s’estava fent de cara a la resta d’Espanya i a ulls de la comunitat internacional.

Tenint present aquest escenari, que es va resoldre amb la retirada in extremis de Mas de laprimera línia, el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, va fer ahir un tuit carregat d’ironia davant l’actual situació de bloqueig de la política espanyola, que fa 233 dies que no pot formar govern: “Sense govern ni data d’investidura. Risc de confrontació. La societat està dividida i alguns ja no es parlen (si passés a Catalunya, esclar)”.