Lluís Llach: “He hagut de ser masista i ara seré puigdemontista”

BarcelonaGener del 76. Amenaçat de mort per la ultradreta i després d’anys de prohibicions, Lluís Llach canta tres nits consecutives al Palau d’Esports de Montjuïc. La dictadura franquista, ara sí, segur que tomba. Gener del 16. El diputat Llach es disposa a interpretar a cor l’estrofa més difícil del viatge a Ítaca.

Vostè va negociar amb la CUP durant tres mesos. ¿Estaven guanyant temps per estovar-los?

Una mica és això, però els errors vénen d’abans, i són uns quants: JxSí havia fet una lectura falsa del que representava i era la CUP en coherència, potser, amb l’abraçada Mas-Fernàndez. Jo mateix coneixia la CUP de l’Empordà o de Girona, i potser la vaig valorar malament. Però la CUP també va cometre un error. Suposo que molt pressionats per Catalunya Sí que es Pot, van agafar una bandera que no era la seva des del començament, la de dir que no investirien el president Mas. Després, resulta que JxSí no obté majoria absoluta. Si en lloc del 77%, la participació hagués sigut del 70% hauríem tingut majoria absoluta. Vam tombar per sempre més el mite de la majoria silenciosa, però JxSí no va fer la majoria absoluta al Parlament. I la CUP, que s’havia agafat el símbol d’en Mas probablement pensant que no tindria res a dir-hi, resulta que és decisiva. Esclar, hi havia gent que veníem de les esquerres que ja portàvem un temps acostumats a deixar de banda la qüestió ideològica per aconseguir la fita de l’alliberament nacional. Total, que ens trobem negociant amb una esquerra alternativa i radical que descobreix un món que jo tampoc no coneixia. I, a sobre, estem inventant una nova manera d’arribar a la independència, a veure si ens n’adonem d’una punyetera vegada. Que no hi ha antecedents comparatius històrics. I, de fet, el que va passar divendres i dissabte passat per a mi és un altre invent per tirar endavant. I, al final, tots paguem preus, i Convergència paga el preu de Mas, que és un preu molt alt, però al mateix temps guanya l’esperança d’un nou president, i la màquina va endavant.

¿Veient l’assemblea de Manresa vau tenir la impressió que els negociadors de la CUP transmetien fidelment el contingut de les converses a les bases?

Parlo a tall personal: no. Suposo que el dia que en parli amb calma amb els amics de la CUP ho podrem discutir. Però jo no ho crec. El dia que algú va escenificar amb un full en blanc el resultat de les converses vaig començar a prendre trankimazins. Ho dic seriosament: és tan bèstia, vulgar i absurd com això. Ara, també hem d’entendre els negociadors de la CUP: ells no tenen sobirania.

Vostè deu ser el diputat de JxSí amb l’ànima més cupaire...

Crec que sí. Jo, quan em trobo els cupaires de l’Empordà, me’n vaig amb ells. Espero que això no em porti problemes... [riu].

I la setmana de l’acord, Mas fa una roda de premsa duríssima contra la CUP. Ja tothom es preguntava de què podíeu estar parlant, en aquestes condicions.

És molt difícil explicar-ho, però totes dues parts vam posar sobre la taula un munt d’opcions fastuoses, imaginatives, trencadores, combinacions molt especials, amb un gran esforç d’imaginació.

La presidència rotatòria?

Moltes coses. Oferir vigilància de conselleries... Bé, segur que ho dec expressar malament, però la idea era que en determinats llocs importants hi hagués gent de consens...

Suposo que va arribar un moment que, com la immensa majoria, ho va veure tot perdut...

No em facis entrar en detalls, però divendres vaig doblar els trankimazins. És el dia que penso que no ens en sortirem. Per una raó: hi havia molta gent negociant. Després ja tot estava en mans d’una sola persona, que era el president Mas. I aquí ja vaig deixar de patir.

Hem explicat que en aquelles hores hi va haver gent que va trucar a Mas i li va suggerir això del “pas al costat”.

Doncs jo no, en absolut. Però és veritat que hi ha un moment que en Mas sembla molt enfadat, i la gent del seu entorn va dir: “Això no és bo”. Perquè era un moment molt delicat i el que necessitava, precisament, era molta tranquil·litat. Però voldria dir una cosa públicament, perquè s’ha dit molt poc: el paper de Junqueras és primordial. Si Junqueras hagués volgut, no s’hauria arribat a un acord. I sent un partit que tenia bones perspectives electorals, trobo que la seva actitud, sense trair el partit, va ser d’una gran, gran, gran generositat. Era facílissim trencar aquell fil. De fet, hi va haver un moment que jo no hi veia ni fil. I Junqueras no ho va fer.

Doncs en segons quins ambients de Convergència hi ha el sentiment que la defensa que ERC va fer de Mas va ser nominal.

Doncs no és així. Com a testimoni independent que sóc, puc dir que JxSí ha grinyolat molt poc. I d’aquesta negociació en sortim molt enfortits, perquè si no hem trencat res serà molt difícil que ens trenquem ara tot i els embats que ens esperen, que seran molts.

Quan va assabentar-se de la solució Puigdemont?

Dissabte, molt aviat, i vaig tenir una gran alegria. Sóc una persona d’esquerres que he hagut de ser masista, i ara, per empatia, seré puigdemontista. Fantàstic.

¿Gent com vostè que van defensar Mas no senten que s’han hagut de menjar les seves paraules?

No. Continuo pensant el mateix: que no es pot fer la independència excloent un sector molt important d’aquesta societat i convertint la independència en una lluita ideològica. El cas és que ara hi tenim en Puigdemont i me n’alegro moltíssim. Però no només com a gironí (cosa que em convertiria en una racista polític), sinó perquè el vaig conèixer durant la campanya i em va semblar un patriota determinat (encara que no m’agrada gaire fer servir la paraula) i molt sensible socialment. I crec que ajudarà molt Convergència. Com a espectador que s’ho mira des de lluny crec que Puigdemont compleix algunes condicions que a Convergència li convenen molt, dit des de la meva ignorància. És una persona molt neta. No ha jugat gaire dins el partit. Això ho diu tothom. Trenca una mica la bombolla barcelonina. I deixeu-m’ho dir molt clarament: les bombolles barcelonines són molt perilloses en política, perquè s’acaben convertint en bombolles inaccessibles, impermeables, en una mena de clans familiars, i això és inadmissible. I després, Puigdemont ve del món municipal i ha governat una societat complexa, on ha hagut de fer una política complexa, substituint una icona del socialisme com el senyor Joaquim Nadal. És un treballador incansable i un gran comunicador. Ja li he dit a en Junqueras que tindrà feina... Si ens mirem el país d’aquesta manera podem dir: “Que bé, tu!”

Tot això està molt bé, però a ell l’ha triat Mas, i entre Mas i Junqueras li van triar el govern. I Esquerra i Convergència són marques que competiran.

Sí, però això el senyor Puigdemont ja ho sap. En Junqueras és allà perquè és un acord de Junts pel Sí anterior a la negociació. I ara, el primer que la cagui, la caga de veritat. I em sembla que som aquí perquè, després del que ha passat, això ho tenim molt ben entès. Ningú no s’arriscarà a trencar aquest mandat. Mira, el nostre moviment polític és una serra perfecta: pugem el pic, baixem a la vall, és veritat. Però cada vegada que pugem, el pic de la serra està més alt. Amb problemes i decepcions ja hem arribat als dos milions, amb problemes, decepcions, incomprensions i marxes enrere. No és un invent. La gent de Madrid i alguna gent d’aquí encara no comprenen que això no és un invent.

Que no sigui un invent no vol dir que no sigui molt difícil. A la sessió d’investidura de Puigdemont vam assistir a un debat sobre què era més somiatruites: esperar un referèndum o la independència.

El Congrés espanyol t’hi ha donat resposta aquesta setmana. Davant aquesta situació tan delicada ha sigut incapaç de donar-se una forma plurinacional, o digues-li federal. Han impedit que Podem faci grups territorials propis. Em sembla que pel camí de l’estat espanyol és gairebé segur que anirem enrere, el fracàs està assegurat.

¿Esteu demanant la independència per aconseguir el referèndum o el pacte fiscal?

Jo no segueixo aquesta estratègia, i dins de JxSí no conec ningú que pensi així.

Per tant, la idea és que d’aquí 18 mesos estiguem votant la Constitució catalana.

Vol dir que estarem fent el camí. No sé si d’aquí 16, 22 o 28 mesos, tant me fot. Però el camí el farem. I entenc que l’Estat farà tot el que voldrà. Està assumit, i tirarem endavant. Com ho farem? Mirant, sobretot, que el país no n’hagi de patir les conseqüències. Fer-ho amb protecció jurídica, que els funcionaris no rebin. Tot això és dificilíssim. Estem davant d’un nus bestial, però tenim totes les capacitats de gent molt preparada per intentar-ho fer.

I com es fa per aconseguir allò d’eixamplar la base social?

Això és el més fàcil, per a mi. Perquè la podem eixamplar per la dreta, per l’esquerra, pel cantó de la consciència nacional. A la dreta Convergència té una feina maquíssima a fer. A l’esquerra, tant ERC com la CUP. El mateix estat espanyol ens ajudarà a convèncer la gent de Podem i d’IC que Madrid només té una estratègia: la negació permanent. El període constituent tindrà molta embranzida, i crec que aquesta gent hi voldrà participar. Quan puguem posar en pràctica coses com el pla de xoc, hi voldran jugar. I, per dir-ho al revés, a Ciutadans i al PP no els veig gaire futur.

Home, Ciutadans va fer un salt molt important en aquestes plebiscitàries, fins al punt que la seva líder és la cap de l’oposició.

No ho nego, i els felicito, fuetejant-me, però no els veig una projecció de futur.

Quin paper ocuparà Lluís Llach al grup parlamentari?

Vejam, jo hi sóc perquè sóc una persona coneguda...

És un recordatori permanent de transversalitat.

Doncs això, faig de florero. A mi m’encanta. Que quan la gent em vegi allà pensi: “Té raó, som aquí per això”. A part que si hi ha alguna discussió els amenaço que els cantaré alguna cosa [riu]. No em veig fent un altre paper que no sigui aquest. Probablement em dedicaré a posar en contacte la societat amb el Parlament, perquè jo de lleis i pressupostos hi entenc molt poc i, en canvi, tinc projecció pública. Servir, servir durant aquests divuit mesos per al que calgui. Escombrar. El que sigui. Ho dic seriosament. No voldria explicar intimitats, però més d’una vegada vaig portar cafès.