La lletrada que volia ser invisible i ara està en el punt de mira

Esther Andreu és una de les lletrades que porta més temps al Parlament, una veterana de l’administració. Hi va aterrar com a especialista en dret administratiu a principis dels anys noranta -havia sigut professora de la UAB i la UPF al voltant del catedràtic Enric Argullol- i s’havia mantingut com a lletrada rasa fins ara, quan el juny del 2021 la presidenta del Parlament, Laura Borràs, la va entronitzar com a secretària general amb el suport de la mesa. Qui ha treballat amb ella en té una bona opinió en l’aspecte tècnic -“És una jurista capaç”, diuen, i astuta-, però també parlen d’una “personalitat complicada” i un caràcter “impulsiu”, “heterodox” i “rebel” que sovint li genera conflictes.

Acostuma a parlar sense pèls a la llengua -per a sorpresa, a vegades, dels mateixos diputats- i sempre ha sigut una outsider dins el cos dels lletrats. Abans de ser secretària general no remenava les cireres i havia optat per mantenir un perfil baix -encarregant-se de comissions legislatives que no estaven en un primer pla- i per fugir del focus -és difícil trobar-ne fotografies a les xarxes socials o referències del seu currículum-.

En els últims anys fins i tot havia reduït la seva presència a la cambra -vivia a l’Alta Cerdanya- i havia comentat a més d’un que volia agafar la llicència per edat, que permetia al personal del Parlament cobrar durant cinc anys sense treballar, per retirar-se a la muntanya. Els seus plans, però, es van capgirar de dalt a baix quan Borràs li va proposar ser secretària general, i s’han embolicat encara més les últimes setmanes: s’ha situat en el focus per les traves, precisament, a donar dades sobre les prejubilacions pagades.