La llengua i l’origen, claus per desfer l’empat del referèndum

BarcelonaA menys d’un any del referèndum d’independència anunciat pel Govern i amb un empat tècnic entre les dues opcions, les enquestes s’han convertit en una eina bàsica perquè els partits analitzin el públic sobre el qual els interessa incidir per desfer l’empat. Però, ¿és possible canviar tendències que semblen invariables en cada sondeig?

Les enquestes publicades aquesta setmana per l’Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS) i pel Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) confirmen, una vegada més, que hi ha variables sociodemogràfiques que expliquen el posicionament sobre la independència. El lloc de naixement o la llengua d’ús habitual són qüestions sobre les quals difícilment es pot incidir i que condicionen el vot de la persona.

Un 58,2% de les persones nascudes a Catalunya asseguren que votarien sí en el referèndum. En canvi, si el lloc de naixement ha sigut en qualsevol altre territori de l’Estat el percentatge s’inverteix: un 60,1% optarien pel no. La rellevància d’aquesta estadística encara és més gran quan s’amplia el focus al lloc de naixement dels pares o dels avis. Quan els dos pares han nascut a Catalunya, el 71,9% votarien a favor de la independència, i quan els dos progenitors han nascut fora, el 51,6% són partidaris de mantenir-se a Espanya. Si parlem dels avis, quan tots quatre han nascut en altres comunitats, un 25,5% són partidaris de la independència. Un percentatge que s’incrementa fins al 39% quan un d’ells ha nascut a Catalunya; fins al 57% quan en són dos, i fins al 75,3% quan arriba a tots quatre.

Amb la llengua passa el mateix. Forma part de la identitat cultural i també política de l’individu. Un 77,4% dels que tenen el català com a llengua habitual són partidaris del sí i entre els que parlen en castellà de forma habitual només en són partidaris el 17,1%, mentre que el no s’enfila al 55,7% i l’abstenció al 21%.

A partir de les enquestes es pot fer un perfil robot del votant de cadascuna de les opcions, amb variables com el sexe i l’edat, que els experts consultats per l’ARA adverteixen que no són tan rellevants com la llengua i el lloc de naixement. Així, el partidari del sí és un home d’entre 25 i 34 anys, nascut a Catalunya, sense fills i amb estudis superiors. En canvi, el retrat robot del no és una dona de més de 65 anys, nascuda en un altre territori de l’Estat, amb fills i sense estudis.

El vot identitari

“L’origen de la persona, dels seus pares i la llengua vehicular continuen tenint un pes molt important en la configuració de la seva identitat”, afirma la investigadora de l’ICPS Lucía Medina. Segons ella, a Catalunya s’han anat configurant espais socialitzadors diferents que no han entrat en conflicte i que els polítics mai han volgut enfrontar. “El catalanisme sempre ha evitat classificar els ciutadans en funció d’on haguessin nascut”, subratlla. Medina opina que la sensació “d’ambigüitat” sobre el referèndum català contribueix a fer més marcat el “vot identitari”, a diferència del que va passar, per exemple, a Escòcia.

Per a Ivan Serrano, investigador de la UOC, el gran repte del sobiranisme és apel·lar a aquells que no estan dins dels estàndards del sí. “Si l’independentisme no apel·la a aquest públic no arribarà mai al 50%”, apunta. Segons Serrano, les variables que determinen sociodemogràficament el vot “pesen molt”, però ja és “altíssim” que un 15,9% dels nascuts fora de Catalunya diguin que votaran a favor de la independència. Si l’independentisme pretén guanyar la batalla de les idees, Serrano creu que ha de penetrar més “allà on mai tindrà majoria”.

“Ultrapassar l’etnicisme”

Antonio Baños és una de les persones implicades en aquesta tasca des de Súmate. L’excap de llista de la CUP està convençut que el procés sobiranista “ultrapassa l’etnicisme” i que cada cop són més els que indentitàriament se senten espanyols, però volen construir una república catalana. “Súmate i Participa tenen estudis que detecten la figura del prescriptor. Una persona d’entre 35 i 45 anys, amb els pares nascuts fora, que es pot sentir identitàriament com els seus pares però, en canvi, pot votar com els seus fills”, indica. En opinió de Baños és possible defensar la independència i també “anar al pueblo, escoltar Bisbal i Chenoa, veure els partits de la roja i vibrar amb el flamenc”.

Decantar la balança cap a una banda o l’altra podria passar per desxifrar els secrets del que, per definició, és més difícil de transformar: que les persones no actuïn com se suposa que ho haurien de fer.