La llei franquista que permet a Sánchez no dir quantes vegades ha pujat al 'Falcon' i al 'Super Puma'

BarcelonaFalcon és una d'aquelles paraules que la dreta ha posat de moda des que Pedro Sánchez és president del govern espanyol. És el nom d'un dels avions que fa servir Sánchez, segons l'oposició, de manera massa freqüent i per a usos que poc tenen a veure amb la tasca institucional de president. El problema per saber si les crítiques tenen fonament o no és que la Moncloa ha decidit fomentar l'opacitat d'aquests viatges –i també dels que es fan amb el Super Puma, l'helicòpter del president– i evitar respondre a les nombroses preguntes parlamentàries que li arriben. L'última, una del PP, que volia saber quants viatges havia fet Sánchez amb el Falcon i el Puma el 2021, a la qual la Moncloa ha respost que es tracta de "matèria especialment sensible, per raons de seguretat", i, emparant-se en la llei de secrets oficials, no ha afegit res més.

No és el primer cop que des del govern espanyol recorren a aquesta llei per no informar de les despeses de l'avió, dels acompanyants que viatgen amb el president i de la quantitat de viatges que fa. Però aquestes no són les úniques matèries sensibles: també ho és la injecció econòmica de l'Estat a l'aerolínia Plus Ultra o la quantitat de guardaespatlles que el ministeri de l'Interior destina a la casa reial. Per a Xavier Ginesta, professor de comunicació de la Universitat de Vic - Universitat Central de Catalunya, portes enfora és un error protegir elements del "dia a dia", en lloc de causes "de força major". Creu que intentar amagar-ho en termes d'imatge acaba suposant "disparar-se al peu".

La Moncloa pot esquivar aquestes preguntes gràcies a la llei de secrets oficials, que prové del franquisme i deixa al consell de ministres tota l'autonomia. El 2020 semblava que podria canviar, quan una reforma del PNB –que vol fixar 25 anys per desclassificar les matèries– era tramitada al Congrés. Ara està paralitzada. L'argument de la Moncloa per no accelerar-la és que en volia tramitar una de pròpia abans del 2020, però encara no ha arribat al Congrés. Tot això provoca que documents del 23-F, la dictadura i la Guerra Civil encara estiguin classificats.

Mentrestant, la llei continua sent aplicada pel govern espanyol, no estalviant-se estirades d'orella del Consell de Transparència –òrgan independent de la Moncloa–, que ha sentenciat en diverses resolucions a favor que es publiquessin els viatges. Una, fins i tot, va ser ratificada per l'Audiència Nacional. De fet, una resolució judicial és una de les maneres de descatalogar informacions. També es pot fer a la comissió de secrets oficials del Congrés. Jordi Xuclà, exdiputat convergent i actual professor de relacions internacionals a la Universitat Blanquerna, en va formar part i ha vist com es desclassificaven diversos secrets. Admet, però, que el control parlamentari és "molt restringit" i que la llei és molt interpretable. "Quasi un 50% del que era presentat i discutit com a secret oficial podia ser raonablement fet públic", afirma. En aquesta comissió també es tracten els fons reservats i, precisament, Diego Pérez de los Cobos es va escudar en el secret oficial per no dir res sobre els fons reservats que Interior hauria fet servir per espiar Luis Bárcenas en el cas Kitchen.

Límits amb la transparència

A les comunitats autònomes també se sent la paraula reservat, tot i que no tenen capacitat per decretar secrets. Per exemple, la jutge del cas ERO d'Andalusia va demanar les actes de les reunions del govern des del 2001 i la resposta de la Junta va ser que eren matèria reservada. Però una resolució del Suprem va dictaminar que les havien de facilitar. També van ser "matèria reservada" els protocols dels antidisturbis de l'Ertzaintza després que Bildu els demanés.

Els secrets oficials no deixen de ser els límits de la transparència. Tot i que en els últims anys avança, el seu desplegament encara genera confusió sobre quines matèries hi estan subjectes. Això sí, apareix en totes les campanyes: "Ha esdevingut un mantra per poder embolcallar de qualitat democràtica qualsevol discurs", conclou Ginesta.