La llei de claredat que tenia l'aval de Miquel Iceta

BarcelonaPere Aragonès planteja resoldre el conflicte amb l'Estat a partir d'un "acord de claredat", una solució inspirada en el cas del Quebec que el president de la Generalitat ha recuperat durant el debat de política general. No és la primera vegada que des de Catalunya se cita aquest cas i les referències no només han vingut des de l'independentisme. Hi va haver un dia en què fins i tot Miquel Iceta avalava una llei de claredat com la que va acabar fent el Canadà per fixar les condicions d'un referèndum d'autodeterminació.

El 6 de juliol del 2013 marca oficialment el final de la defensa del dret a decidir per part del PSC. El partit, llavors comandat per Pere Navarro, va renunciar a l’aposta per un referèndum “amb una pregunta clara” i “en el marc de la legalitat” -tal com constava al programa electoral del 2012- i va pactar amb el PSOE la Declaració de Granada, que fixava les bases del projecte federal dels socialistes. Si a principis d’aquell any el PSC trencava la disciplina de vot al Congrés per donar suport a la celebració d’una consulta sobre el futur de Catalunya, l’abril del 2014 s’oposava a transferir a la Generalitat la competència per convocar-la. Un gir programàtic que va precipitar una traumàtica escissió i l’arribada a la primera secretaria de Miquel Iceta (juliol del 2014), que va fer mans i mànigues per recosir i reflotar electoralment el partit. Quan va revalidar el càrrec dos anys després, però, el PSC va flirtejar un cop més amb el dret a decidir. Els impulsors van rebre carabasses.

L’esborrany de full de ruta que s’havia de debatre al congrés del partit del novembre del 2016 defensava “una reforma constitucional espanyola de caràcter federal”. Però afegia que, en cas de “fracàs”, els socialistes catalans proposarien “altres instruments democràtics [per exemple, una llei de la claredat com la canadenca] que establissin les condicions per a, si s’escau, verificar el suport ciutadà a una eventual secessió”. Aquest redactat, no discutit prèviament per la direcció però avalat per Iceta, havia de ser aprovat pel consell nacional del partit al juliol, però diversos càrrecs -com Antoni Poveda, Xavier Amor, Carles Martí o Joan Ferran- van aixecar la veu contra aquest pla B, que tampoc compartia el PSOE, i es va decidir aparcar el document fins al conclave de finals d’any.

Un cop estudiades les esmenes de la militància, però, la via canadenca va desaparèixer de la ponència abans d’arribar al congrés, que va tenir lloc els dies 4, 5 i 6 de novembre després que Iceta guanyés, a les primàries per liderar el partit, l’alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet, Núria Parlon, que també es va oposar a incloure la consulta en el document definitiu.

Un últim intent

El fet que ja no constés en el text a debatre no impedia que les referències a una llei de claredat es poguessin debatre i recuperar, però a la comissió encarregada de tractar aquest punt -presidida per l’alcaldessa de l’Hospitalet de Llobregat, Núria Marín- es van acabar d’enterrar. “Hi havia més esmenes en contra”, recorda Gabriel Colomé, exregidor de Barcelona i un dels ponents del text. Va ser en aquella mateixa comissió en què es va fer un segon intent, més desapercebut, de recuperar la defensa del dret a decidir.

L’agrupació del PSC de Granollers havia presentat una esmena al text inicial que, tot i deixar clar que compartia l’aposta per un “model federal”, afegia que “l’única via possible per [...] donar sortida al problema d’encaix de Catalunya passa per una consulta al poble català”. Una consulta, destacava el text, amb “una pregunta clara i d’acord amb la legalitat”. “Pensem que Catalunya ha de poder decidir si vol o no compartir un projecte amb el resta de pobles d’Espanya. Nosaltres ho volem, però no perquè des de l’Estat se’ns hi obligui o ens hi sentim sotmesos, sinó perquè sigui la voluntat dels catalans”, sentenciava l’esmena dels granollerins.Aquesta aportació tampoc constava en el document que va arribar al congrés, però l’agrupació volia que es debatés i el llavors alcalde de la capital vallesana, Josep Mayoral, pretenia defensar personalment l’esmena.

El debat i votació estava previst per al dissabte 5 a la tarda, però finalment es va avançar al migdia, moment en el qual Mayoral havia hagut de marxar del conclave durant unes hores per oficiar un casament. Tot i les circumstàncies, l’agrupació no va renunciar a exposar els seus arguments en defensa de l’aposta per la consulta, i va ser Carles Cabanillas, exregidor de Granollers i aleshores membre de l’executiva del partit a la ciutat, qui va prendre la paraula. “Vam defensar que la nostra primera opció era l’aposta federal, però que també obríem la possibilitat de celebrar una consulta legal, vinculant i acordada amb l’Estat sobre la voluntat de continuar formant part d’Espanya”, recorda Cabanillas a l’ARA.

Segons explica, la resposta que van rebre de Gabriel Colomé no va ser la que esperaven. “No es va entrar a discutir el fons de la proposta, simplement es va dir que era una bestiesa”, afirma, convençut que el to hagués estat menys “agre” si l’interlocutor hagués estat Mayoral. Colomé admet que hi havia “tensió ambiental”, però assegura que no va baixar al fang i es va limitar a argumentar que no s’acceptava l’esmena perquè el Procés havia convertit el dret a decidir que el partit defensava en temps de Pere Navarro en “una altra cosa”. Després d’un tens debat creuat, els militants de Granollers van demanar votar igualment l’esmena, que tot i rebre el suport d’altres agrupacions va ser tombada i no va passar al plenari del congrés, on podia ser rescatada. “Vam marxar amb un sabor més agre que dolç”, reconeix Cabanillas.