Lledoners, epicentre polític

BarcelonaL’enquesta de l’ARA confirma el que ja fa temps que és una tendència consolidada: el centre de gravetat de la política catalana no es troba avui al Palau de la Generalitat ni a Waterloo, sinó al centre penitenciari de Lledoners. Allà és on conviuen els dos líders polítics més ben valorats, Oriol Junqueras i Jordi Sànchez, i és també on té lloc una lluita aferrissada per l’hegemonia dins de l’independentisme. Els motius que han convertit Junqueras i Sànchez en els dos caps de brot de les dues grans famílies independentistes són diversos, però tenen un origen comú: la presó ha disparat la seva popularitat i està molt més ben vista per l’unionisme que l’opció de l’exili. Això es veu clarament en el rebuig que susciten Carles Puigdemont i també Quim Torra entre els votants unionistes, i que es matisa de manera significativa quan es valora Junqueras, sobretot, però també Sànchez, cosa que fa que ara mateix Junqueras sigui el líder més transversal de la societat catalana, ja que només els votants del PP, cada cop més numèricament marginals, el valoren molt malament. Els de Cs li posen una nota mitjana de 3,69. Es converteix, doncs, en el líder independentista que genera menys rebuig entre la població unionista.

Interlocutors privilegiats

L’altre motiu és que els interlocutors estatals també estan privilegiant Lledoners. Només cal veure la nòmina de visitants que reben, sobretot Junqueras, i que va des del president de la patronal CEOE fins a l’expresident Montilla, passant per Pablo Iglesias.

El més curiós del cas és que, en l’àmbit del discurs, Junqueras i Sànchez estan molt a prop. Tots dos cultiven un discurs pragmàtic, amb matisos, però molt semblant. L’única discrepància és de mètode, ja que el primer aposta per la diversificació ideològica de l’independentisme com a millor fórmula per arribar a nous electors, i el segon aposta per una organització unitària i amb un fort component civil, on la ideologia passi a un segon pla.

Fins a la vaga de fam, però, la projecció de Junqueras era molt més àmplia. Ara les coses han canviat. Sànchez ha aconseguit un cop d’efecte que avui encara és difícil d’avaluar, però que l’ha col·locat a la graella de sortida dels futurs interlocutors del Procés. Aquesta és la hipòtesi amb què treballen alguns ideòlegs de l’antiga CDC com David Madí i d’altres que veuen en Sànchez el futur líder d’aquest espai.

La diferència més gran entre ells, però, és que Junqueras compta amb una estructura de partit consolidada i ningú discuteix la seva autoritat, mentre que Sànchez es troba dins d’un magma, el de la Crida - JxCat, que no acaba d’arrencar. Tot i així, Sànchez confia convertir aquesta mancança en un actiu, cavalcant sobre el desprestigi i la desconfiança que generen els partits polítics en una part important de la societat. D’aquí la importància de construir un relat al voltant de la seva figura.

El líder republicà, per la seva banda, va amb peus de plom i calcula al mil·límetre cada moviment, ja que la inèrcia l’afavoreix. Mentre fa servir Joan Tardà per posar el termòmetre i rebre tots els cops, continua rumiant si cal fer un gir i donar suport als pressupostos de Pedro Sánchez per alleugerir les finances de la Generalitat i provocar un tomb en la política espanyola. O si és millor inhibir-se i deixar que el president espanyol es vagi rostint a poc a poc. Una opció, la de negociar els pressupostos, que, per cert, no sembla que li provoqui rebuig a Jordi Sànchez. En canvi, Torra i Puigdemont estan més tancats en banda perquè la distensió no els afavoreix ni entra en els seus plans.

Precisament, i pel que fa a les perspectives electorals dels uns i els altres, la principal lliçó que s’extreu de l’enquesta és que unes eleccions en un clima de tensió moderada beneficien ERC (i de retruc l’independentisme en general perquè molts unionistes es quedarien a casa), mentre que si es produeixen en un moment de gran càrrega emocional els guanyadors serien, com el 21-D, JxCat i Ciutadans. D’aquí també que Inés Arrimadas necessiti mantenir viva la sensació d’amenaça que va fer que 1,2 milions de votants catalans agafessin la papereta taronja ara fa un any. En aquest sentit, la victòria de la dreta a Andalusia és un regal enverinat, ja que qualsevol pacte amb Vox seria penalitzat per uns votants que van fer un vot útil antiindependència però que no comparteixen la radicalitat dels seus dirigents.

Ciutadans no ha aconseguit evitar que una àmplia majoria de catalans se situïn avui als antípodes de l’opinió pública espanyola, on la presó provisional o la tesi del cop d’estat tenen molt més suport.

I veu amb terror que l’independentisme surti reforçat pel fet que els grans debats estratègics i també les grans decisions polítiques tinguin com a escenari locutoris i sales de visita. I no les venerables pedres del Pati dels Tarongers.