2007: la llavor del dret a decidir que va acabar amb el ‘Dragon Khan’

BarcelonaFa deu anys, en l’època del segon tripartit, ningú hauria imaginat que avui Catalunya estaria a les portes d’organitzar un referèndum sobre la independència. La trobada d’empresaris el febrer d’aquell 2007 a la seu de l’Iese (l’Institut d’Estudis Superiors d’Empresa de la Universitat de Navarra) a Barcelona per reclamar la gestió de l’aeroport del Prat -aquests dies estem notant els efectes negatius de la gestió centralitzada amb la vaga d’Eulen- i la manifestació al desembre pel “dret a decidir les infraestructures catalanes” van ser les primeres espurnes de l’esclat nacional que es produiria uns anys després. “La discriminació del govern espanyol ja es veia i el sentiment de maltractament s’expressava en casos concrets”, recorda Lluís Corominas, ara president del grup de JxSí i fa deu anys diputat de CiU al Parlament. Lluny encara de la famosa sentència del TC contra l’Estatut (2010), l’any 2007 va ser el preludi d’una triple crisi -nacional, econòmica i política- que ha colpejat la societat catalana.

Millorar l’autogovern amb el desplegament de l’Estatut aprovat en referèndum el 2006 -amb notables modificacions respecte a l’original- era el “punt de trobada” del PSC, ERC i ICV i el motiu per reeditar el Pacte del Tinell, segons explica Laia Bonet, secretària del Govern de José Montilla (2007-2010). Les trobades discretes entre CiU i ERC per explorar pactes van resultar frustrades i Artur Mas va tornar a quedar a l’oposició tot i guanyar les eleccions. Va ser el moment per posar fil a l’agulla a la construcció de la Casa Gran del Catalanisme, un projecte invocat per Mas el novembre del 2007 al Palau de Congressos de Catalunya amb el concepte del dret a decidir com a referència. Un cop de volant que no va agradar a l’aleshores líder de l’extinta Unió Democràtica, Josep Antoni Duran i Lleida, partidari del cos a cos ideològic amb el govern tripartit. “Allà va començar la crisi de CiU”, sosté el politòleg Joan Botella, consumada el 2015 amb el trencament de la federació.

Què deia el CEO dels catalans?

Què deia el CEO dels catalans? Fa 10 anys ja un 60% de ciutadans pensaven que el nivell d’autonomia de Catalunya era insuficient, segons dades de l’enquesta del CEO del juliol del 2007. Ara bé, només un 17% mostraven la seva preferència per un estat independent, per sota del 34% que advocaven per un estat federal i un 37% de partidaris del model de comunitat autònoma. “La qüestió nacional es viu amb tranquil·litat fins a la sentència del TC del 2010”, opina Santi Rodríguez, diputat del PP en la vuitena legislatura i ara secretari general de la formació a Catalunya. La retallada de l’alt tribunal suposa un “trencament del pacte constitucional”, sentencia l’exlíder d’ERC Josep-Lluís Carod-Rovira, que també va ser vicepresident del Govern. Es produeix a mig any de les eleccions que donen majoria absoluta a Mas, líder d’una Convergència, en paraules de l’exdirigent d’ICV Dolors Camats, “abraonada a assenyalar el fracàs de l’anomenat govern del Dragon Khan ”.

En paral·lel a l’aparició del dret a decidir en l’imaginari català, “hi havia una idea de progrés continu i d’una societat cohesionada que oferia oportunitats als joves”, remarca la sociòloga Marina Subirats. La bonança econòmica i l’optimisme d’un futur esperançador van anar decaient durant el 2007.

Zapatero nega la crisi

Zapatero nega la crisi“Quan es percebien els primers embats de la crisi hi havia la sensació que érem rics”, resumeix Botella. Prova d’això és l’opinió que tenien els catalans sobre la situació econòmica: el 54% consideraven que era bona, mentre que avui només ho pensen un 29%. “El més flagrant era qui negava la crisi”, critica Camats, fent referència a l’expresident espanyol José Luis Rodríguez Zapatero.

Una part de la despesa pública del segon tripartit va anar a parar al sector educatiu, que va sumar 150.000 nous estudiants immigrants. Tal com es desprèn del CEO del 2007, la gran onada d’immigració era una de les principals inquietuds de la ciutadania, que el segon tripartit es va esforçar per absorbir. El temor a la competència en el mercat laboral, en un moment en què l’atur ja era alt, va fer saltar les alarmes per l’auge de l’extrema dreta, capitanejada per la Plataforma per Catalunya de Josep Anglada, que el 2010 va estar a punt de treure representació al Parlament. “Hem capgirat l’escenari: ara l’alerta ciutadana és perquè s’acullin refugiats”, celebra Bonet.

La incapacitat dels partits polítics per resoldre els efectes “devastadors” -segons Camats- de la crisi econòmica, així com l’aflorament de casos de corrupció, ha dibuixat un nou escenari: “Aquests anys ens han fet prendre consciència del paper de ciutadà fiscalitzador”, sentencia Bonet.

Aquella llavor plantada el 2007 no va esclatar plenament fins al 2012, quan CDC fa el canvi, i s’acceleren els esdeveniments que durant els últims cinc anys han dut el país a les portes del referèndum (definitiu?) de l’1 d’octubre.