Llarena s’agafa a especulacions per controlar el cas
PeriodistaLa resolució del magistrat Pablo Llarena conté presumptes raons per denegar l’euroordre de detenció de Carles Puigdemont sol·licitada per la fiscalia, però no n’hi ha cap que deixi entreveure els seus veritables motius. En tot un rosari d’arguments, Llarena demostra que s’ha pres al peu de la lletra el que assenyalava l’ARA: erigir el Tribunal Suprem en guardià del Parlament i del futur Govern, com un substitut natural de l’article 155 de la Constitució.
El jutge apunta, d’entrada, que el fet que Puigdemont “reveli per avançat” que serà a Copenhaguen és un “comportament” que cal tenir en compte. Per què? “Que pugui buscar la detenció que el ministeri públic demana és una cosa que a aquest instructor no se li escapa”, diu. I afegeix, sobre la conducta de Puigdemont: “El fet que l’investigat es jacti de desplaçar-se a un lloc concret no té cap altra finalitat que buscar la detenció”. Si Puigdemont pot desplaçar-se sense amagar-se, per què deu ser? Perquè el 5 de desembre Llarena, a banda de l’euroordre, també va retirar l’ordre de detenció internacional. I si el president volgués que el detinguessin, ¿no voldria que ho fessin a Catalunya?
Però quin és el “suport fàctic” de Llarena? Que en cas de ser detingut a Copenhaguen, Puigdemont podria acollir-se a la delegació de vot perquè no estaria fugit per pròpia voluntat, sinó privat de llibertat. Té en compte, a més, que els lletrats del Parlament han interpretat que la investidura només es pot fer en presència física del candidat.
Totes aquestes especulacions de caràcter polític eren fins ara impensables en una resolució judicial. I molt menys en una resolució de la sala segona del Tribunal Suprem. Llarena estima que té la discrecionalitat d’aplicar la llei i que aquest marge es compagina bé amb la legalitat. No és, però, com ho planteja la fiscalia del Suprem. En la seva nota de premsa assenyala: “Al ministeri fiscal li interessa expressament la seva emissió [de l’euroordre], que resulta obligada tenint en compte que [Puigdemont] es troba fugit de la justícia espanyola”. Si li imputes un delicte de rebel·lió amb un màxim de 30 anys de pena -ve a dir-és que no tens opció: estàs obligat a demanar la detenció perquè la legalitat no et dona marge discrecional. Però Llarena creu que és raonable que la fiscalia ho demani, perquè contra el vici de demanar hi ha la virtut de no donar.
Ara bé, a banda que l’euroordre li faria el joc a l’ agent provocateur Puigdemont, Llarena deixa sense resposta o, més ben dit, desvia un dels arguments del ministeri públic. Segons la sol·licitud, en el cas de Dinamarca es compliria el principi de doble incriminació que no es donava a Bèlgica. L’article 92 del Codi Penal danès, anomenat Straffeloven, castiga la separació d’un territori amb cadena perpètua. Què li suggereix, això, a Llarena? Res, diu. Però en canvi fa un retret que, segons fonts consultades, ha sigut considerat deslleial per la fiscalia: “La petició del ministeri públic no s’acompanya [...] de cap argumentació doctrinal o jurisprudencial que [...] avali la seva anàlisi sobre l’ordenament jurídic intern de Dinamarca”.
L’euroordre, però, és un formulari tancat, no un tractat. No preveu “argumentació doctrinal”, només fets, delictes i localització. La fiscalia, d’altra banda, no sol·licitava una euroordre per als països del tractat de Schengen, sinó només per a Dinamarca, previst a la llei 23/2014 quan es localitza la persona buscada. Per què? Perquè si es cursava a tots els països, això incloïa Bèlgica, i aquest fet conduiria a reobrir la causa a Brussel·les, tancada després que Llarena retirés l’euroordre el dia 5 de desembre. Llarena no vol jutges estrangers ficant el nas a Espanya. No vol donar protagonisme a l’extradició. Vol avançar en la “instrucció del departament de documentació” que està practicant. Això és tot.