Les llacunes en el control judicial i parlamentari del CNI
La fiscalització de l’òrgan ha de conjugar discreció i legalitat
Madrid¿Qui controla l’activitat del Centre Nacional d’Intel·ligència (CNI)? ¿És garantista la supervisió judicial que han de tenir totes les investigacions de l’òrgan? ¿El control parlamentari és efectiu? Els serveis d’intel·ligència, com qualsevol activitat pública, s’han de sotmetre a una fiscalització. Ara bé, en aquest cas, pel tipus d’informació que té entre mans, aquest control ha de conjugar la discreció amb el compliment de la legalitat de les seves investigacions. El Catalangate ha fet aflorar interrogants sobre el funcionament del CNI i ha deixat al descobert llacunes sobre el seu control parlamentari i judicial. De fet, segons els experts consultats les normatives que regulen l’òrgan són poc concretes i això pot donar peu a excessos.
D’entrada, tota investigació que emprengui el CNI ha de tenir una autorització judicial quan es tracta de mesures que afecten "la inviolabilitat del domicili i el secret de les comunicacions”. L’organisme ha de “motivar” l’objectiu d’aquestes mesures i el jutge competent, en aquest cas Pablo Lucas, ha de decidir si concedeix o no l’autorització. La llei 2/2002 que regula el control judicial previ del CNI estableix que, per exemple, l’entrada a un domicili no podrà ser de més de 24 hores i les escoltes telefòniques no podran durar més de tres mesos. Ara bé, tots dos terminis poden ser prorrogables “en cas de necessitat”.
Totes les mesures s’han de regir pel principi de proporcionalitat, afegeix el catedràtic de dret processal de la Universitat de Barcelona Jordi Nieva, és a dir, que la limitació de drets fonamentals dels ciutadans ha de ser mínima. El magistrat Joaquim Bosch considera, però, que en el seu conjunt, el sistema “no té suficiència de garanties” judicials. “L’única autorització judicial prevista és autoritzar les mesures que afecten la inviolabilitat del domicili i el secret de les comunicacions. Però després el jutge no controla les investigacions. Tampoc els investigats poden veure si s’han vulnerat els seus drets”, sentencia Bosch.
La legislació actual també estableix que el CNI ha de destruir tota la informació que obtingui i no tingui a veure amb l’objectiu de la investigació. Però Nieva avisa que en aquest punt no hi ha cap mecanisme que supervisi que això es compleix: “Ens hem de refiar del bon fer del govern”. Precisament, els serveis d’intel·ligència espanyols han de retre comptes davant l’executiu, que supervisa la seva activitat a través de la comissió delegada del govern per a assumptes d’intel·ligència, de la qual formen part diversos ministeris, com el d’Interior, el de Defensa, el d’Economia i el d’Exteriors.
La comissió de secrets
La llei que regula el CNI també obliga l’organisme a un control parlamentari a través de la comissió de despeses reservades del Congrés, la que es coneix com a comissió de secrets. Ara bé, la regulació actual d’aquesta comissió no permet entrar en el detall sobre quina informació està obligat a donar el CNI. De fet, alguns diputats s’han queixat moltes vegades que veuen limitada la seva capacitat de fiscalització. A més, tota la informació que es dona en aquesta comissió s’ha de mantenir en secret. Bosch considera, però, que aquest requisit es podria “modular” i, per exemple, en el cas del Catalangate, que la ciutadania pogués saber si les escoltes van complir amb tots els requisits legals i judicials.
Hi ha països que fiscalitzen l’activitat dels seus serveis d’intel·ligència a través d’una comissió independent, com en el cas de Bèlgica o també el Canadà. Una fórmula que la politòloga de la Universitat de Saragossa Cristina Monge veu més efectiva. Defensa, en aquest sentit, que en formin part experts en la matèria per tal de fiscalitzar la informació amb detall i amb coneixement de causa.