L’insòlit cas espanyol: una democràcia amb governs monocolors

Espanya és una veritable rara avis en matèria de coalicions. Les deu legislatures de la democràcia espanyola, de Suárez a Rajoy, han sigut governades per gabinets monocolor amb majoria simple o absoluta. Si bé s’han produït acords d’investidura, com els d’Aznar el 1996 amb canaris, bascos i catalans, el temps mitjà transcorregut entre la proposta reial d’un candidat a la presidència i la seva investidura ha sigut de tan sols onze dies. Aquest patró, que el 20-D previsiblement trencarà -el PP implora un govern amb PSOE i Ciutadans-, contrasta amb la dinàmica de la majoria de democràcies parlamentàries del nostre entorn. De fet, 21 dels 28 estats de la Unió Europea estan governats per coalicions de dos o més partits i d’allò més variades, combinant formacions de dretes, esquerres, liberals, catòlics o ecologistes. Compartir el poder ha sigut la norma, i no pas l’excepció, des de la Segona Guerra Mundial.

Ara bé, les coalicions entre els dos partits principals d’un país, les grans coalicions, són molt menys habituals. En general, hi ha tres circumstàncies que forcen els principals partits a arribar a aquest tipus d’acords. La primera són els conflictes bèl·lics o les crisis econòmiques.

El segon cas es dóna quan la majoria de partits volen evitar que governi un partit en concret, normalment considerat extremista o perillós pel sistema democràtic o els seus valors. En aquesta categoria s’hi inclourien els anomenats cordons sanitaris establerts contra els partits d’extrema dreta. Per exemple, l’any 1989 el partit belga Vlaams Blok va guanyar amb el 17,2% dels vots, però la resta de formacions van decidir no fer cap pacte amb ells, ateses les seves propostes xenòfobes i antidemocràtiques. També ha passat a Holanda (contra el Partit de la Llibertat), a França (Front Nacional) o a Noruega (Partit del Progrés).

En certa manera, els pactes entre els democristians i els socialistes italians, amb l’objectiu de mantenir fora del poder els comunistes, també entrarien en aquesta categoria. L’últim cas que porta els partits a formar una gran coalició es produeix quan l’aritmètica parlamentària no deixa cap altra opció o els partits actuen estratègicament. L’exemple paradigmàtic és la Grosse Koalition alemanya, nom que ve de l’època de la República de Weimar, quan es va formar un govern de quatre partits per aïllar del poder comunistes i feixistes. En el seu primer govern, el 2005, Angela Merkel va pactar amb els socialdemòcrates compartir la meitat de ministeris. Els resultats del 2009 li van permetre governar amb els liberals de l’FDP, però la desaparició d’aquesta formació del Parlament el 2013 -no va arribar al 5% dels vots- la va forçar a reeditar el pacte amb l’SPD.

En contextos acostumats als governs d’un sol partit, les coalicions solen fer por. El maig del 2010 l’opinió pública britànica va rebre amb un cert escepticisme l’entesa entre liberals i conservadors. La por a la inestabilitat política, les contradiccions programàtiques o una falta de cultura política de coalició propicien les crítiques.

Estabilitat política

El cert és, però, que els governs de coalició, si disposen d’un suport parlamentari ampli, solen ser més estables que els governs monocolor en minoria. La història europea n’ha vist de tots tipus: des del famós compromís històric italià dels anys 70 entre el partit comunista de Berlinguer i la democràcia cristiana d’Aldo Moro fins als gabinets de Helmut Kohl durant la reunificació alemanya. Així doncs, en contextos de divisió ideològica (o ètnica), aquests governs permeten ser més representatius de la pluralitat parlamentària i integrar les preferències dels diversos partits.

Per contra, els que s’oposen a les grans coalicions argumenten que, amb aquests governs, el debat polític perd pluralitat, els principals partits es protegeixen entre ells, no hi ha una oposició real al govern i que qualsevol canvi és conservador, ateses les dificultats d’aplicar mesures que generen tensions entre els socis de govern.