L’independentisme estén la mà a l’eix social que es rebel·la contra el TC

BarcelonaLa societat catalana segueix estant en plena ebullició. Des de la sentència del Tribunal Constitucional que va escapçar l’Estatut, bona part de la ciutadania s’ha situat al capdavant d’un moviment que empeny cap a la construcció d’un nou estatus que permeti a Catalunya una emancipació en l’àmbit nacional, però també social. El procés que inicialment va néixer pivotant sobre l’eix identitari i el sentiment d’ofensa pel menyspreu rebut de les institucions espanyoles es va engruixir primer posant sobre la taula els greuges econòmics que pateixen els catalans i la reivindicació del dret a decidir. Ara, però, els partidaris de la independència són conscients que l’única via per assolir una majoria en un hipotètic referèndum és reforçar també l’eix social i la idea que la construcció d’un nou estat és també una oportunitat per millorar el sistema.

L’expressió de la comunió -si més no circumstancial- entre les dues idees es visualitzarà aquest diumenge al carrer en la manifestació que porta per lema “Els drets no se suspenen”, on sobiranistes i entitats socials aniran de bracet per protestar contra els vetos sistemàtics del TC a les lleis aprovades pel Parlament per pal·liar les desigualtats. El detonant va ser la impugnació de la llei 24/2015 de mesures urgents per afrontar l’emergència en l’àmbit de l’habitatge i la pobresa energètica que el Constitucional encara no ha admès a tràmit. Els sindicats UGT, CCOO i Intersindical-CSC, la Confederació d’Associacions Veïnals de Catalunya (Confavc), l’ANC i Òmnium són el motor de la convocatòria, un grup impulsor heterogeni que recull el perfil que es vol traslladar al procés constituent. També hi haurà representants de la Taula del Tercer Sector, de la plataforma Pobresa Zero o de SOS Racisme.

Àmplia representació política

Aquesta transversalitat es tradueix també en una implicació de la majoria de partits de l’espectre polític català. El Govern estarà representat pel vicepresident Oriol Junqueras i els consellers Neus Munté i Raül Romeva. També hi assistirà la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, i representants de CDC, ERC, PSC, CUP, En Comú Podem, ICV i EUiA. El politòleg Jordi Muñoz fa el següent diagnòstic: “L’hegemonia dins del sobiranisme s’ha anat desplaçant cap a l’esquerra”. Aquest viratge que empeny a una confluència entre la qüestió nacional i la social s’explica, segons ell, pel fet que CDC “està en crisi”, ERC en auge i la CUP més forta que mai a les institucions. A partir d’aquest escenari en el qual el Govern s’ha vist empès a reforçar la seva agenda social, Muñoz subratlla que una part important del sobiranisme coincideix en l’anàlisi que per assolir una majoria de vots cal seduir els comuns, és a dir, l’espai de confluències de l’esquerra alternativa format per Podem, Barcelona en Comú, ICV i EUiA. L’oposició activa del PP i dels aparells de l’Estat a la possibilitat que Catalunya faci polítiques socials facilita l’aproximació d’ambdues parts.

Els independentistes no volen desaprofitar aquest context per teixir complicitats, mentre que també els comuns són conscients que gràcies al fet de tenir aliats a Madrid que defensen el referèndum desperten simpaties en una part del sobiranisme català i fan forat en la centralitat. El filòsof Josep Ramoneda fa notar que, si bé a l’inici es va donar per fet que amb un PSC més dèbil que mai i allunyat de la centralitat seria ERC qui ocuparia el buit que els socialistes deixaven com a partit referent de l’esquerra, “des del moment que els republicans s’alien amb CDC, queda un buit que és el que aprofita Barcelona en Comú”, explica Ramoneda.

Un discurs que ha anat mutant

Si bé el punt de partida del procés sobiranista es pot situar en aquella primera manifestació del juliol del 2010 contra el Tribunal Constitucional amb l’aleshores president José Montilla al capdavant, la situació excepcional en la qual s’ha situat Catalunya ha anat pivotant sobre tres eixos per allargar-se en el temps: l’identitari, l’econòmic i el social. “Els partidaris de la independència estan ampliant l’àmbit de la reivindicació i així el procés s’allarga. Ja no és només la desconnexió, sinó com incorporar més gent al moviment”, argumenta Ramoneda. El politòleg Roger Buch creu que justament per aconseguir aquest objectiu l’independentisme “ha anat adaptant el seu discurs de greuge contra l’Estat” i l’ha transformat en “l’oportunitat de construir un país diferent”, una fita que enllaça directament amb el procés constituent.

Aquesta tangent s’ha dibuixat, matisa la politòloga Tània Verge, perquè en realitat l’independentisme dels últims anys no ha tingut mai “una base purament identitària”. La recentralització i l’actuació de les institucions espanyoles davant les aspiracions catalanes ha ajudat a carregar de raons els sobiranistes, que, explica Verge, han entès que els elements econòmics, socials i nacionals són “indestriables” i que l’estat propi no s’ha d’entendre com una finalitat en si mateixa sinó com “un instrument per fer un nou país socialment més just”.

La manifestació que arrenca aquest diumenge al migdia des d’Urquinaona serà una primera fotografia per mesurar el grau de connexió entre el sobiranisme, l’esquerra alternativa que defensa el referèndum sense encara posicionar-se i les entitats socials. “Serà un espai simbòlicament molt important per posar en evidència que per poder garantir la dignitat i llibertat de les persones l’avanç en la sobirania de Catalunya resulta fonamental per a una àmplia varietat de col·lectius”, considera Verge. Ara bé, caldrà veure, avisa Buch, quin és el relat que s’imposa entre una amalgama tan complexa després de la trobada reivindicativa. ¿El govern del PP és el culpable? ¿O bé el Constitucional i el mateix govern espanyol independentment de quin partit governi? És en aquest punt on els independentistes, almenys ara amb un Podem en auge, tindran més difícil el joc de seducció.