Santi Vidal, l’incontrolable
El procés sobiranista, que no té precedents i, per tant, no hi ha un guió al qual cenyir-se, ha creat tot un seguit d’efectes col·laterals imprevistos. Un d’ells és la proliferació d’actes als quals només assisteixen els convençuts i on els oradors més ben valorats són els que la diuen més grossa i transmeten una fe indestructible en els seus propòsits. Els oradors, per la seva banda, es converteixen en una mena de ionquis dels aplaudiments, i necessiten renovar el seu repertori per aconseguir la dosi necessària. Al capdavall, el que tenim són massa actes d’autoafirmació i pocs debats on es contrastin arguments, de manera que és difícil traspassar la línia invisible que separa els dos blocs. Santi Vidal, i el fenomen en què s’ha convertit, és un d’aquests subproductes del procés que agafa una dinàmica pròpia i, per tant, resulta incontrolable.