El líder que no estava programat per revoltar-se
BarcelonaL’enigma Mas és una de les claus del procés sobiranista, un misteri que ha actuat, alhora, com a catalitzador i com a cortina de fum. L’únic cert és que el producte Artur Mas no estava programat per a la funció que finalment ha hagut d’assumir. Una anècdota innocent servirà per explicar-ho: a la seva boda, l’any 1982, els comensals van aturar un moment la festa per veure un partit de la selecció espanyola de futbol. Ell era un noi de casa bona que havia estudiat a l’elitista Aula i dubtava entre el sector privat i la política. Vint anys més tard, ja ungit com a successor de Pujol, va declarar al llibre Què pensa... Artur Mas? (Dèria Editors, 2002) que la independència era un concepte “antiquat i una mica oxidat” i defensava el paper de la monarquia com a garant d’un eventual estat plurinacional. Aquest discurs era llavors el mainstream convergent, exponent del nacionalisme pragmàtic i gradualista.
Què va passar, llavors, entre el 2002 i el 2012? En contra del que se sol dir, la conversió de Mas a l’independentisme va ser un procés lent i madurat. Simplificant, podríem dir que el tripartit va forçar CiU a subratllar el seu perfil nacionalista i Zapatero, pel qual es va sentir enganyat, li va fer perdre la fe en Espanya. A partir de cert moment, els senyals que Mas està canviant són evidents. El primer signe és del 2007, quan fa una conferència en què oficialment defensa el concepte dret a decidir, un fet ignorat, si no ridiculitzat, per Madrid i l’establishment català, que ho llegeix com un mer moviment tàctic. Greu error.
Quan el tripartit agonitza i es prepara per a una gran victòria, Mas li confessa a Pilar Rahola (La màscara del rei Artur, La Magrana, 2010), després de repassar les figures històriques de Cambó i Prat de la Riba: “Cada vegada soc més Macià...” És un xiuxiueig gairebé inaudible, al qual ni la mateixa autora sembla donar gaire credibilitat. En la mateixa època David Madí no es cansa d’afirmar en privat que Mas és l’home que durà Catalunya a la independència. Però ningú el creu. Ni tan sols un servidor. La imatge de CDC com a partit d’ordre, peça clau del règim del 78, pesa massa encara. De manera que quan guanya les eleccions amb un discurs liberal, a Madrid respiren. Per fi ha acabat el malson del tripartit i podem tornar al peix al cove. Però Mas no hi arriba a temps per jugar. La crisi fa que no hi hagi peixos i a sobre s’ha de cremar amb les retallades. Mas ara comença a sentir-se humiliat.
Hi ha un dia, el 20 de setembre del 2012, que Mas surt de l’armari i enceta el camí cap al banc dels acusats. Cada vegada més convençut. Cada vegada més indesxifrable per Madrid i més lluny d’aquell jove que animava la selecció espanyola.
