Liah Greenfeld: “És impossible que els espanyols us entenguin”
Russa de naixement, emigrada a Israel i ara professora als EUA, Liah Greenfeld, professora de sociologia, ciència política i antropologia, ha analitzat el nacionalisme de mig món. Conclou que el nacionalisme espanyol impulsat durant la dictadura va fracassar i va catalitzar el català i el basc
BarcelonaLiah Greenfeld (Vladivostok, 1954) és una de les grans expertes mundials en nacionalisme. Professora a la Universitat de Boston i a la Universitat de Lingnan (Hong Kong), la seva mateixa biografia és un petit tast de la història d’Europa dels últims decennis: nascuda a l’antiga URSS, va emigrar amb els seus pares a Israel abans de traslladar-se als EUA. Greenfeld, que als set anys ja tocava el violí i als dotze publicava poesia, parla del nacionalisme des de la ciència, fugint del sentiment i la passió.
Què s’entén per nacionalisme? Com ha evolucionat amb el temps?
El nacionalisme continua sent el que va ser: una poderosa força política. Està darrere de cada gran canvi polític i a cada punt calent del planeta. Però no és un fenomen homogeni, n’hi ha de diferents tipus. Alguns empoderen la gent, promouen la tolerància i la inclusivitat. D’altres, en canvi, són excloents i poden tenir, com hem vist en el passat, conseqüències terribles. Desgraciadament, el tipus de nacionalisme més comú al món és el del segon tipus, el que jo anomeno col·lectivístic i ètnic. És el que veiem a l’est d’Europa o a Rússia.
Sembla com si aquest nacionalisme excloent fos el que està guanyant la batalla: Putin, Trump, fins i tot el Brexit…
Com deia, és el més comú al món, i des de la desintegració de l’URSS sembla que guanyi empenta. Com també avança un altre nacionalisme ètnic, el que usa l’islam. Però és interessant com ara tot plegat s’equilibra a través del nacionalisme xinès, que no és ètnic. Per primer cop en la història, el gegant asiàtic amenaça l’hegemonia del nacionalisme ètnic col·lectivístic al món.
Com veu el xoc entre Catalunya i Espanya?
Ho veig com un conflicte entre una comunitat, la catalana, amb una gran consciència nacional, i un estat, sense consciència nacional, que la governa. El nacionalisme espanyol ha fracassat en el seu desenvolupament, podem dir que el nacionalisme espanyol no existeix. És un marc imperial, basat en valors acceptats per tothom: la democràcia, la solidaritat… però sense consciència nacional. És impossible que els espanyols us entenguin, no poden comprendre de què els parleu.
Però tenen símbols nacionals, una bandera, un himne…
Sí, esclar! Van intentar construir el seu nacionalisme, especialment durant el període feixista, i no se’n van sortir. I ara la connexió amb el feixisme mina el projecte nacional d’Espanya, que, amb l’associació amb aquest passat, perd tot l’atractiu. De fet, Franco va aconseguir tot el contrari del que volia: en lloc de desenvolupar el nacionalisme espanyol va catalitzar el sentiment nacional català i el basc.
Els catalans apel·len a un procés democràtic, però Espanya diu que no ho és. Què fem?
No hi ha una democràcia, n’hi ha moltes. Els diferents nacionalismes produeixen diferents democràcies. Fins i tot l’Alemanya comunista portava el nom de República Democràtica Alemanya! La qüestió és quina mena de democràcia es vol: una de liberal, que salvaguardi els drets dels individus, o una de socialpopular, com la xinesa, on es pot deixar morir de gana la gent sense que passi res. Has de tenir clar si vols sacrificar els individus pel bé del col·lectiu o si vols salvaguardar els drets dels individus. Aparentment, Espanya demana que els catalans us sacrifiqueu pel col·lectiu més gran…
Espanya respon a tots els moviments en aquest sentit amb processos judicials…
Heu d’articular amb molta claredat les vostres ambicions nacionals, deixar clar què voleu exactament. I també podeu fer servir precedents internacionals i contrarestar l’apel·lació a la llei amb l’apel·lació a altres lleis: dret internacional, dret a l’autodeterminació… el que sigui. I deixar clar que, per fortuna, vosaltres no sou violents. Aquest és un punt fonamental.
Per què el Regne Unit va permetre un referèndum d’independència a Escòcia?
El nacionalisme britànic és individualístic, gairebé es podria dir que considera cada individu una nació. Què va passar amb la independència dels EUA? Va ser a Anglaterra on gent com Adam Smith van veure clar que els americans se separarien, i això s’entenia com una cosa legítima. Els britànics els van deixar anar fàcilment, com a Escòcia. No és que l’escissió els fes feliços, però la veien com a legítima.
Com veu la crisi d’identitat que viu la construcció europea?
El projecte europeu no va ser mai gaire fort, va ser bàsicament un projecte nacionalista dels grans poders europeus, específicament de França i Alemanya, sobretot d’aquest últim país. Va ser publicitat, com ara dir que Europa faria de competidor dels EUA i del Japó, o avui de la Xina. Però no hi ha res que us pugui fer més competitius que la Xina. Deixeu-ho córrer! La raó de ser de la UE gairebé ha desaparegut.
Concloc que Europa no té consciència nacional.
Exacte. Estan intentant crear una consciència nacional per a Europa, i un col·lega meu, un politòleg polonès, ho ha batejat com a nacionalisme light, però això no funciona.
